Sa mort d’en Jaume

Fa a penes una setmana va morir en aquest carrer una persona apreciada per la majoria dels veïnats. Vivia al número 6A. La seva casa és bona de reconèixer perquè al balcó hi penja de cap a cap una filera de petites banderoles budistes. Amb ell vivien la seva parella, natural del Tibet, i la filla d’ambdós, una nina prou eixerida que encara ara no se’n pot avenir de la mort de son pare. No hi ha dia que no passi per davall d’aquest balcó i que no em quedi mirant ni que sigui durant uns instants aquestes banderoles. Tenen una textura molt diàfana i lleugera, com si no volguessin fer nosa i fossin allà únicament per recordar-nos la importància de viure el moment, d’una banda, i la tènue i invisible línia que separa la vida de la mort, de l’altra.

El nostre veïnat nomia Jaume. Fa poc més d’un any li varen diagnosticar un tumor cerebral, una mala ferida. No obstant això, després de l’operació i el consegüent tractament semblava que se n’havia refet i el vèiem content i sencer, amb ganes de viure. Sovint guaitava al balcó i saludava gairebé tothom que passava; era amant dels acudits, alguns d’ells coents a la manera com els mallorquins entenem aquest adjectiu, però en cap cas arribaven a ser ofensius o denigrants. Inquiet de mena, era freqüent trobar-lo pel poble passejant o demanant dades sobre l’arbre genealògic de la seva nissaga, sabent com sabia que ell no n’era més que una branqueta més, d’aquella rabassa o nucli familiar que s’afanyava a reconstruir. Algunes vegades me’l vaig trobar caminant per Son Bonet, normalment sol i gairebé sempre amb un somriure franc, un dels seus trets d’identitat més característics.

Fa cosa d’un mes, potser una mica més, va recaure en la malaltia. Me’n vaig adonar perquè ja no sortia habitualment al balcó, per bé que les banderoles romanien allà intactes, com si volguessin certificar la dualitat presència/absència que fonamenta bona part de les creences budistes. Vull dir que no hi era però hi era, en Jaume, no sé si m’explic. Em saludava i jo li responia; fins i tot em semblava que alguna d’aquelles banderoles s’agitava lleugerament, com si la seva ànima hagués restat al balcó i a l’interior de l’habitatge ja només hi hagués el seu cos emmalaltit i com més anava més feble. «Está mal», em va dir un dia en Paco, un veïnat que viu just davant ca seva, i des d’aquest precís instant vaig comprendre que en Jaume havia agafat la drecera que, tard o d’hora, mena les nostres existències al vast oceà del record i la impermanència.

Les persones que varen compartir amb ell els darrers moments parlen d’una consciència lúcida i càlidament propera. Jo no era més que un veïnat més i, per no destorbar ni fer caramull, vaig optar per tornar a recórrer aquell camí de Son Bonet on de vegades l’havia trobat, a manera de meditació serena i silenciosa. Un moment donat vaig tenir l’estranya sensació que, a mesura que caminava, el meu cos s’anava escurçant més i més, fins al punt que les cames i el tronc anaven desapareixent i gairebé podia tocar a terra amb la barbeta. No vaig saber molt bé com interpretar allò; potser no fos més que una suggestió, però de sobte em va venir al cap aquella cita bíblica que diu que d’alguna manera som pols i que algun dia hi tornarem, a la pols.

Vaig prosseguir el meu camí, una ruta circular que circumval·la bona part del que va ser primer aeroport de Mallorca i que al poble tothom coneix col·loquialment com «es camí des colesterol». Feia un dia radiant; seguia pensant en en Jaume però també en la poca importància que de vegades donam al fet de tenir salut, un bé especialment valuós en els temps que corren. La seva, dissortadament, no tenia ja cap possibilitat de reversió. Absort en aquests pensaments vaig veure com una avioneta s’acostava fins a un extrem de la pista de l’actual aeròdrom, una imatge no gaire freqüent en aquesta època de pandèmia. La tenia quasi a tocar de mans, únicament ens separava la reixa de seguretat que envolta tot el camp d’aviació. Podia escoltar-ne nítidament els motors i el voltar cada vegada més accelerat de les hèlixs. Va avançar uns metres, primer lentament i després a una gran velocitat, fins que va enlairar-se. Ben aviat va ser només un punt que es perdia en el ponent del matí, en aquella hora especialment lluminós i diàfan. Vaig imaginar-me que alguna cosa d’en Jaume hi volava, en aquella avioneta, i que el cel al qual es dirigia era un compendi de la seva vulguis o no breu existència, condensada potser en les fràgils banderoles del balcó de ca seva, un humil indret del carrer de Ramon Llull.