Suscríbete 1,5 €/mes

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Transició ecosocial: La disputa

Hom té la impressió que, tal com afirma Daniel Innerarity, pot ocórrer que sigui més fàcil trobar una vacuna que aprendre d’aquesta crisi

La crisi del coronavirus Covid-19 ha esdevingut en una “crisi-matrioixca”. De la crisi sanitària en surt l’econòmica, i d’aquesta la laboral, i, successivament, en surten la crisi social, política, humanitària, política ecològica, educativa, geopolítica, democràtica... A diferència de les nines d’artesania, que Rússia ha convertit en un dels seus souvenirs icònics, no en surt de cada crisi una de més petita. Ans al contrari, cada una d’elles és de similar magnitud. La gran varietat de colors amb què són pintades és una de les característiques de les matrioixques. Justament al contrari de les crisis derivades de la pandèmia del coronavirus que tenen totes elles un mateix color: el de la desigualtat. Aquest potencial d’escreix de desigualtat –la “coronadesigualtat”– és, a parer meu, el terrible comú denominador d’aquesta gran “crisi-matrioixca”.

Si venim a bé en aquesta anàlisi, coincidirem que el més que segur estirabot de la desigualtat hauria de ser la precaució medul·lar de tot plegat. Però és, en el millor dels casos, considerada una conseqüència derivada de les diverses crisis. Potser per això –passat mig any des de l’11 de març de 2020, data en què l’Organització Mundial de la Salut (OMS) declarà oficialment que el coronavirus Covid-19 passava de ser una epidèmia a una pandèmia–, gairebé només es xerra de “reactivació” (pacte de reactivació de Balears), i de “reconstrucció” (pacto de reconstrucción en l’àmbit espanyol), i no de “rectificació” de la situació de grans desigualtats precovid-19. Així les coses, hom té la impressió que, tal com afirma Daniel Innerarity, pot ocórrer que sigui més fàcil trobar una vacuna que aprendre d’una crisi com aquesta.

Seguint amb Innerarity, en el llibre Pandemocracia. Una filosofia de la crisis del coronavirus, escriu que “les societats modernes no es dediquen a endevinar un futur que vindrà inexorablement, sinó que més aviat intenten configurar un futur desitjable”., Si això fos sempre així, bé estarien –malgrat que corren el risc de ser “previsions iogurt”, és a dir, amb una curta data de caducitat–, les previsions sobre les variacions del PIB, o les prospectives entorn dels mercats –maleït biaix ideològic neoliberal de mercantilitzar-ho tot– de treball o d’habitatge. Fins i tot, serien benvinguts estudis, com ara el que el Consell Econòmic i Social de Balears i la UIB presentaren el 2019 sobre la “Prospectiva econòmica, social i mediambiental de les societats de les Illes Balears a l’horitzó 2030 (H2030)”. I, tanmateix, el punt fonamental seguiria sent la discussió democràtica en què quedes clar si la sortida de la crisi de la “coronadesigualtat” –l’esmentat futur desitjable– és la insostenibilitat ecosocial i l’acceleració del col·lapse d’abans del confinament, o si, per contra, la superació de la greu situació actual que, per paga pot empitjorar en l’immediat futur, és un canvi de model econòmic que asseguri una societat amb garanties de justícia social i ecològica.

Altrament dit, les conseqüències de la pandèmia de la Covid-19 a una societat de monocultiu turístic altament contaminant com Balears conviden a tots els actors polítics, socials, culturals, i dels moviments socials a un exercici pedagògic per encarar de debò un canvi de model de creixement, i de distribució de la renda generada. És, sens dubte, un procés complicadíssim i, de resultat incert. El punt fàcil és l’aposta per seguir amb el model de “tot turisme”, amb quelcom similar a una rentada de cara amb continguts verds –el que els anglosaxons en diuen “greenwashig”–; per correccions sense canvis d’arrel d’un model sociolaboral estructuralment precari, amb un reeixit índex de vulnerabilitat social de les persones assalariades i autònomes, i la generalització de processos coneguts com a “low-pay-no-pay”, és a dir, de vides laborals precàries, amb salaris baixos cronificats, i, per tant, amb el risc de malviure en llars amb severes carències materials, i d’un futur de pobres prestacions de la Seguretat Social (pensions d’invalidesa, de jubilació, etc.).

Segons el professor i investigador de la Miami University Luis I. Prádanos “la pandèmia només serà pedagògica si ajuda a desplaçar l’imaginari dominant”. No hi puc estar més d’acord, i, en aquesta direcció convindria un nou imaginari dominant que prengués en consideració, si mes no, que: 

1. Els riscos per a l’economia són fonamentalment ambientals, com advertí el Fòrum Econòmic Mundial en la seva reunió de principis de 2020, com cada any a Davos. 

2. La possibilitat de distribuir de debò la riquesa generada és una renda bàsica que, finançada amb una reforma fiscal per la qual guanyi una gran majoria i perdi una selecta minoria, garanteixi incondicionalment i dignament el dret de ciutadania a l’existència de tothom.

La transició ecosocial té, per tant, com horitzó una societat en la qual no sigui possible que uns practiquin una indecent pleonèxia (una mena d’irrefrenable cobdícia i apetit insaciable de riquesa), mentre uns altres tenen els ascensors socials aturats i empobreixen; en la que no es permeti un futur més proper que el que sembla amb “oasis climàtics per a les elits”, en què la gran majoria esdevindria en víctimes dels estralls de l’escalfament global. Aquesta és la disputa transcendent d’ara mateix. També a casa nostra.

Para continuar leyendo, suscríbete al acceso de contenidos web

¿Ya eres suscriptor? Inicia sesión aquí

Y para los que quieren más, nuestras otras opciones de suscripción

Compartir el artículo

stats