Suscríbete 4 Billetes GRATIS Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Reflexions sobre el coronavirus

En què han quedat les bones intencions desitjades després del confinament? Ens han ajudat a ser millors? Verament hem canviat? Alguns, com autèntics profetes, ja anunciaven les bondats d'una nova humanitat, on sortiríem envigorits d'aquesta pandèmia, més solidaris i, potser, millors persones. Tant de bo, sens dubte, hagués estat així. Però, ben aviat ens hem oblidat dels propòsits, una vegada hem tingut via lliure per reprendre la 'nova normalitat' de la vida quotidiana. Per a alguns, sí que haurà esdevingut un canvi substancial, mentre que per a altres, aquest interregne, només ha estat una anomalia, una mena de malson que s'oblida ben aviat. De fet, un malson ho ha estat per a tothom, ja que ningú s'hagués pogut imaginar tot el que hem hagut de passar des de l'aparició del virus de la Covid-19 i llurs implicacions que, dissortadament, han comportat moltes desgràcies: pèrdua d'éssers estimats, efectes col·laterals provocats per la malaltia o per l'aïllament obligatori, perjudici en la feina a través d'acomiadaments, no renovació i expedients de regulació de contractes, inseguretat i, fins i tot, fallida econòmica tant en l'àmbit personal com autonòmic i estatal (hostaleria, indústria, restaurants, comerços, autònoms i un llarg etcètera). Ara, amb la vista posada en els diversos diaris digitals, les notícies corren i ens mostren les dues parts de la realitat humana: la fosca i negativa i la positiva i optimista. Uns, davant d'això, seran més pragmàtics i altres, només es quedaran amb una cara de la moneda. Resulta, però, que sobresurt o pica més la nostra curiositat, la pitjor - Susan Sontag deia que la lletjor, perquè surt de l'habitual, crida més l'atenció, i és més visible-, talment un imant que ens atrau i ens deixa totalment assolats. En aquests últims dies ens preocupa la irrupció de nous rebrots del coronavirus; ens amoïna que una part de la ciutadania, turistes o no, siguin insolidaris i irresponsables; ens neguiteja, per les seves conseqüències, la psicosi o la por a un segon confinament; ens inquieta la manca de civisme d'alguns que es neguen a portar les mascaretes i mantenir la distància de seguretat; ens obsessiona com serà el nou curs escolar i si ens hem preparat bé; ens indigna profundament la mort d'aquell temporer immigrant, Eleazar Blandón, abandonat immisericorde a les portes d'un centre de salut de Lorca (Múrcia) després d'haver sofert un cop de calor. Sembla que, per alguns, la vida dels altres no té gens d'importància; ens intranquil·litzen aquells turistes que només venen a les nostres illes cercant una única diversió, la de buidaampolles. La propaganda que fan de la nostra terra no és, per descomptat, la millor. Però és pitjor la nostra actitud per acceptar aquest tipus de turisme que corromp i ens corromp. "¿Què és l'home -deia el Hamlet de Shakespeare-, si el gran bé, l'afany de viure, fos sols, menjar i dormir? Fóra una bèstia i res més". Sembla com si haguéssim begut de les aigües del riu Leteu, que ens esborra de la memòria el que ha succeït. Ens hem deixat pel camí la càrrega ètica que ens recorda que hi ha massa injustícia en el món per a oblidar-la.

Fa temps, des del camp de l'antropologia que malda per conèixer l'ésser humà i els seus costums, alguns varen qualificar un tipus de cultura que fou batejada amb el nom de cultura del "vertigen", encarnada en diversos ismes: individualisme, narcisisme, egoisme, hedonisme. Tal cultura, molt present en el nostre món, subratlla el gaudi d'allò que enlluerna, i el que enlluerna és sempre una incitació a la cobdícia i a l'avarícia, que fa que ens comportem i actuem com animals, sense tenir instints animals, i en som recompensats. Generalment en el "vertigen" hi alena la decepció i ens posa en un carreró sense sortida, ja que si la vida és un seguit de reaccions al tic-tac del rellotge, com va dir Gabriel Josipovici a Moo Pak, aleshores anem errats. Precisament el protagonista de Moo Pak, Toledano, esmenta que la disciplina és essencial, és un bé inqüestionable, sense la qual no es pot fer res en la vida. No hem de convertir la nostra vida en un personalisme furibund que giri l'esquena a la sociabilitat i alhora als altres. A tall d'exemple, la persona que només sospira pels seus diners tindrà una por excessiva a perdre'ls, i una persona que no té en compte a l'altre no es preocuparà dels danys que poden sofrir els altres éssers. Però hi ha un altre tipus de cultura que posa el seu èmfasi en el caràcter relacional i dialògic, que ha vingut a anomenar-se cultura "creativa", que malaveja per integrar al subjecte a la societat i que pugna contra la temptació dels interessos egòlatres. Jo no estic amb els altres per a -diu encertadament Josep Maria Esquirol-, sinó que sóc amb i per als altres. I afegeix: "Visc amb els altres de la mateixa manera que visc respirant. Som intimitat convocada, una intimitat que es configura a partir d'una relació, tot i que no s'hi redueix". Aquesta és la nostra condició social. Si fóssim capaços d'entendre -diu Toledano-, de quina manera es pot maleir la desgràcia que ens ha colpit i la vegada acceptar-la no només seríem més humans, sinó que també seríem més feliços.

Compartir el artículo

stats