La condemna de la Sala II del Suprem pel cas sobre els fets d'octubre del 2017 comença a tenir la seva repercussió en quan jurisprudència i efectes a la vida política i comunicacional es refereix. Efectivament, el jutge Manuel García Castellón ha dictat ordre de tancament per a la web de 'tsunami democràtic'. "Indicios de terrorismo", conclou el magistrat. Els abans citats han emés una resposta del segle XXI a un edicte del s. XIX, tot canviant la web al domini "eu" - inviolable per les autoritats espanyoles - i recomanant l'utilització de tecnologia VPN i ús la seva app pels seus simpatitzants.
Fora de jutjar si el moviment independentista porta raó o no en les seves demandes, a Espanya el panorama per a qui es dediqui a escriure en públic comença a ser no perillós, però si molt - massa - preocupant. La sensació que ens fan arribar els jutges és que primer haurem d'enviar els articles als nostres advocats que a impremta. Sobretot a l'hora d' opinar sobre segons quins temes. És una llàstima que arribem a aquest punt, però la realitat és tossuda: la barreja de la Llei mordassa (no derogada, malgrat promeses inicials de Pedro Sánchez en arribar a La Moncloa), la Llei Antiterrorista i el ja esmentat laude del Suprem donen "de facto" cos de legalitat a qualsevol censura subjetiva. Després de l'esmentat veredicte, el dret a la llibertat d'expressió pot ser anul·lat de manera presumptament arbitrària. A tot tipus de mitjans: audiovisuals, digitals o escrits. Sempre que hi hagi un jutge i un fiscal que banalitzin perillosament les paraules "terrorisme" o "violència". Com va dir Mireia Lluch i Bramon, filla de l'enyorat Ernest Lluch, "totes les víctimes del terrorisme ens sentim insultades" per Marchena i el seu ja famós dictamen. De fet, l'Associació de Víctimes del Terrorisme de Catalunya ja ha posat en mans de llur gabinet jurídic l'escrit de la Sala II del Suprem. No fa falta haver tingut el terrorisme a prop per saber que la filla de l'exministre de Sanitat porta molta raó.
Des d'un punt de vista polític, la comparació amb la Turquia d' Erdogan o la Bulgària d' Orban és recurrent. No obstant, donem un "plus" de major democràcia al sistema jurídic espanyol. Però no massa més: no hi ha cap altra legislació europea que sigui tant restrictiva amb la premsa que l'espanyola. Ni l' Itàlia de Salvini, ni la França de Charles Pasqua, aquell Ministre de l'Interior que va voler tancar Le canard enchainé i aprovar una llei similar a la nostra Ley de Seguridad Nacional. És més: després de la Guerra de les Falkland (Malvines), Margaret Thatcher volgué "domar" Fleet Street, el carrer on es troben les històriques seus dels principals diaris de Londres . Una mica més i li costa el lideratge conservador al Congrés "tory" celebrat a Blackpool el 1983. Mesos després d'haver guanyat per majoria absoluta les eleccions legislatives. "Amb les llibertats no es juga". Aquest fóu el missatge dels delegats conservadors.
Però és que des d'un punt de vista historiogràfic tan sols queda apuntar una cosa: tanta sort que molts dels polítics espanyols recents no varen viure durant el s. XIX i principis del s. XX. Molts dels avenços socials i laborals dels que avui gaudim es varen aconseguir aleshores... fruit d' aixecaments populars contra l'ordre establert. Drets tan fonamentals per a la societat occidental com el sufragi universal, el reconeixement de la mà d'obra femenina en igualtat de condicions que la masculina, l'establiment d'una mínima Seguretat Social, la pau a la Primera Guerra Mundial...i en el cas específicament espanyol, les vuit hores laborals o la finalització de la guerra del Marroc .
Totes aquestes fites es varen aconseguir gràcies a les dures revoltes populars (avui es compten desenes de ferits, abans eren centenars de morts) que no per acció judicial o política. Però vist com han anat les coses, podrien ser per a Mariano Rajoy, Albert Rivera, Santiago Abascal o Alfonso Guerra motiu de procés per terrorisme i sedició. En poques paraules: l' Audiència Nacional no hagués donat a l' abast tot enviant ordres de tancament de premsa lliure i de pensadors molestos.
És hora de reflexionar tots plegats si és aquest el rumb que es desitjava per Espanya quan fent un esforç quasi sobrehumà de consens i concòrdia es va acordar una Constitució. O si no va essent hora de fer-ne un altre i cercar els mimbres suficients com per reescriurer-ne una altra.
