Cada vegada són més i variades les veus que denuncien les pintades que a hores d'ara empastifen -no se m'ocorre una expressió millor, em sap greu- bona part del centre de Palma i de la majoria de les barriades. Des d'ARCA s'està duent a terme una intensa i persistent campanya de conscienciació sobre aquesta vergonyosa realitat; n'és una bona prova, entre d'altres, el magnífic reportatge aparegut en aquest diari el passat diumenge 14 de juliol sota el títol " Las pintadas, efecto llamada". Tot i així, m'agradaria aportar alguna reflexió al tema des de la perspectiva del respecte, el sentit comú i l'estima pel patrimoni, és a dir, dels tres elements que al meu parer configuren el context en què es produeix el problema.
Certament i com ha apuntat algú són nombrosos els testimonis o marques sobre pedra que ens han permès conèixer detalls sobre la història d'un monument o edifici, que d'altra manera potser hauríem ignorat. Normalment, emperò, es tracta d'inscripcions o graffiti senzills, integrats en el conjunt patrimonial, no dels burotatxos grollers que constitueixen el 90% llarg de les pintades de Palma. Està clar que l'art urbà ha de diposar d'espais on poder expressar lliurament la seva creativitat, però d'això al desgavell i la brutícia que ara mateix degraden la imatge de Palma i del seu patrimoni hi ha un abisme.
Tampoc no em semblen justes les acusacions que des de determinats sectors es fan a ARCA, una entitat que amb la seva actuació ha demostrat no estar sotmesa a cap mena de partidisme i que sempre ha fet gala precisament d'això, d'estar al servei dels interessos de la majoria dels ciutadans. No hi serà de més recordar que aquesta entitat, entre altres distincions, meresqué la Medalla d'Or del Govern balear l'any 2008, entre altres reconeixements que posen de manifest la trajectòria d'una associació exemplar en la recuperació del nostre patrimoni més valuós. Aquesta independència li ha valgut el respecte de tot l'espectre polític i associatiu. El secret és ben senzill: feina, rigor i serietat en els plantejaments, cercant sempre el debat i convidant tothom, sense excepció, a participar en les solucions que els problemes actuals plantegen a la nostra ciutat i, per extensió, a tota l'illa de Mallorca.
Hi ha també qui tracta de desacreditar la bona i del tot necessària feina d'ARCA amb l'argument del seu suport a la conservació del monòlit de sa Feixina, un monument -afirmen- declaradament franquista. Fins allà on jo sé i crec que ha quedat prou demostrat, l'única persona que va declarar el monument com a tal va ser Francisco Franco, un dictador que va anar prou viu a l'hora d'apropiar-se sense cap mena d'escrúpol del dolor d'un bon grapat de famílies que perderen els seus éssers estimats en el tràgic episodi de l'enfonsament del crucero Baleares. Precisament no fa gaire parlava d'aquest tema amb un company de feina, historiador i de talant progressista, per a més senyes, el qual, a la pregunta de què en pensava, sobre el monument de sa Feixina, em respongué que ell no era partidari d'esborrar els signes que d'una manera o l'altra conformen la nostra història. Però hi ha qui dissortadament s'entesta encara a mantenir una mirada unidireccional de la història, que en res no contribueix a la necessària reconciliació i avanç d'una societat democràtica.
He arribat a llegir coses com que els veïnats que volen denunciar les pintades indiscriminades sobre les seves façanes actuen per oportunisme o moguts per alguna mena d'interès electoral. Com si no tinguessin dret a defensar el seu entorn i el propi habitatge del vandalisme que comporten la majoria de les pintades i haguessin de quedar mans plegades, davant una agressió d'aquestes característiques. Que no tenen res a veure, insistim-hi, amb l'art urbà, que sens dubte pot servir per crear consciència i avançar amb maduresa cap a la creació d'espais de llibertat i convivència comunament acceptats.
Cal que posem en marxa estratègies de civisme i pedagogia urbana, certament. Però d'això al "tot val" i "campi qui pugui" hi ha una distància sideral. I això és el que crec que hauríem d'evitar entre tots, no caure en el precipici de la confusió en una matèria que afecta tota la ciutadania sense excepció i davant la qual no podem romandre indiferents, com si tot plegat no anàs amb nosaltres i pertanyés exclusivament a l'esfera de les interpretacions i la subjectivitat més arbitràries.
