La competició per veure quin partit promet més habitatges de protecció oficial ha convertit la campanya en una autèntica tómbola. El consens al voltant de la qüestió és tal, que PP, Cs i Més han triat el mateix escenari on presentar la rifa, l'antic quarter militar de Son Busquets.
Sorprenentment, el quarter no només segueix essent propietat del Ministerio de Defensa, sinó que, a dia d'avui, apareix anunciat a l'apartat de "Ventas previstas" de la seva web. Tenint en compte que, a més d'això, ja fa dues legislatures que l'Ajuntament de Palma signà amb Defensa un conveni que, malgrat els reiterats anuncis, mai no s'ha arribat a desenvolupar, cal atribuir a la mala fe o a la ignorància supina les promeses realitzades pels partits en relació a aquests terrenys.
Fins aquesta campanya, allò habitual era que el partits del govern exhibissin les fites assolides durant la legislatura amb la promesa d'aprofundir-les. En canvi, el PSIB, MÉS i UP han optat per prometre que faran exactament el contrari del que han fet aquests darrers quatre anys. És a dir, passaran de no qualificar pràcticament cap habitatge com a protegit, a qualificar-ne a milers. I és que, segons les estadístiques que figuren a la web del Ministerio de Fomento, entre 2015 i 2018 a les Balears només catorze habitatges varen obtenir aquesta qualificació. En concret, es tracta d'un projecte iniciat l'any 2015 pel govern Bauzá, amb la qual cosa el balanç d'habitatges qualificats com a protegits pel "Govern de la Gent" durant els tres primers anys de legislatura va ser igual a zero. En el mateixos anys, altres comunitats amb una població similar a la de Balears, com ara Múrcia, Astúries, Aragó o Extremadura, en qualificaren 450 de mitjana. Per descomptat, en aquest període, la població de cap d'aquestes comunitats va créixer, ni remotament, al ritme que ho féu la de Balears.
El dèficit d'habitatges protegits a les nostres illes és històric, però ha estat durant les dues darreres legislatures que la construcció d'aquest tipus d'habitatge ha caigut als nivells més baixos dels darrers vint-i-tres anys. Tanmateix, el descens s'ha donat -tot i que no amb la mateixa gravetat- també a la resta de Comunitats Autònomes i ha coincidit -és un dir- amb tres fets que han desencadenat la tempesta perfecta: la irrupció de les plataformes de lloguer turístic, l'augment de compradors estrangers i l'impuls públic de les Socimi.
Les Socimi foren creades l'any 2009 pel govern Zapatero, però no va ser fins l'any 2013, amb l'impuls que els donà Cristóbal Montoro, que desenvoluparen tot el seu potencial. Entre els privilegis fiscals amb què les beneficià hi destacava la dispensa de pagar l'impost de societats i la bonificació del 95% de l'impost de transmissions. A canvi, aquestes societats havien d'adquirir l'actiu immobiliari que els bancs havien acumulat durant la crisi i l'havien de posar al mercat de lloguer durant almenys tres anys. En definitiva, es posava l'estora vermella als "fons voltor" per tal que poguessin adquirir tot aquell "actiu tòxic" a preu de liquidació i amb la mínima càrrega impositiva.
El negoci, és clar, no només consistia en comprar barat, sinó en vendre tan car com fos possible. I justament a això s'han dedicat aquests fons durant els darrers anys, a encarir el preu de l'habitatge mitjançant una operació d'especulació massiva consistent en què, mentre els ciutadans pagàvem el rescat als bancs, l'Estat perdonava els imposts a aquests fons d'inversió per tal que compressin a preu de patató els antics habitatges de les famílies desnonades per aquests mateixos bancs i, finalment, els els tornessin a vendre o llogar a preu d'or.
En aquest context, el fet que tots els partits prometin milers de nous habitatges protegits no és un motiu d'orgull. Perquè, per una banda, els partits teòricament liberals com el PP o Cs, en el moment que proposen construir habitatge públic per tal que l'increment de l'oferta faci baixar els preus, reconeixen implícitament que menteixen quan afirmen que el mercat es regula per si sol. Per l'altra banda, l'esquerra, després de passar mitja legislatura sense valorar adequadament els efectes col·laterals del lloguer turístic i constatar que cap mesura ha mitigat les abominacions produïdes pel mercat, es veu obligada a prometre que a partir d'ara farà el que en quatre anys no ha estat capaç de fer. Uns i altres semblen haver acceptat que una part molt important de la societat mai no podrà accedir a un habitatge "normal" en aquestes illes. Perquè en un món on els ciutadans han esdevingut clients, només aquells que siguin productius i solvents seran considerats ciutadans de ple dret. En front dels clients rics del nord d'Europa que compren habitatges de luxe, són cada cop més els habitants de Balears que queden fora del sistema i a mercè de la beneficència oficial. En alguns moments sembla que, més que davant la constatació d'un fracàs, ens trobam davant la culminació d'una estafa.
