La caricatura de VOX que aquests dies alimenta discursos i discussions és el molí de vent que ens impedeix veure'n el retrat; és a dir, l'autèntic rostre del gegant. L'interès a dreta i esquerra, però, és que la visió d'aquest rostre romangui obturada o, si més no, emboirada. A la hidra de tres caps nascuda del fetge d'Aznar la insistència en la caricatura ja li convé per vendre com una injusta exageració el que és un fet palmari. A la progressia hispana i a l'independentisme, en canvi, l'aprofundiment dels trets grotescs de la bèstia els permet sortir beneficiats de la comparació i, alhora, fer oblidar que, per acció o omissió, han contribuït al seu engreix.
El gegant que s'oculta rere el molí de vent dels dotze escons de VOX no és el feixisme, ni la xenofòbia, ni el masclisme, ni cap dels trets que, de manera justificada, s'atribueixen al programa i als membres del partit de Santiago Abascal. El gegant són 400.000 votants que, com molt bé va apreciar Íñigo Errejón, no es poden desqualificar alegrement sota l'etiqueta de feixistes o nostàlgics del franquisme. Perquè tal com han fet palès diversos mitjans, entre els milers de recolzaments a Vox hi ha antics votants del PP i del PSOE, però també de Podem i la distribució geogràfica d'aquests vots no és atribuïble únicament a la pressió migratòria o al nivell de riquesa, ni tampoc a una determinada franja d'edat o nivell educatiu. I és que el gegant, al capdavall, és gegant per la seva complexitat i la seva transversalitat, no només per la lletjor del seu rostre.
Fins el passat dos de decembre, la península ibèrica era l'honrosa excepció d'una Europa amenaçada per gegants des de fa anys. Avui, però, el retorn a la falsa seguretat del castell i la frontera ja constitueix una mitologia paneuropea que es ven com el remei miraculós a tots els mals. Mals que, en realitat, es resumeixen en un de sol: la precarietat. A nivell material, el primer món es va reconèixer en la precarietat el quinze de setembre de 2008 amb la fallida de Lehman Brothers. A nivell simbòlic però, s'hi va reconèixer molt abans, l'onze de setembre de 2001. A diferència de les precarietats anteriors -que mai no varen deixar de patir els països i continents més pobres del planeta- la que simbolitzà la caiguda de les torres bessones va tenir la novetat de ser radical i planetària. Avui ja ningú no dubta que la globalització, el desenvolupament tecnològic i la subjugació dels governs sobirans a unes estructures econòmiques supraestatals i privades han suposat la caiguda i la dissolució de bona part de les certeses i seguretats que, des de fa segles, fonamentaven la nostra vida en societat.
La por i la incertesa davant aquest abisme inèdit, molt més que no pas l'odi i la intransigència, han estat l'aliment que ha engreixat el gegant nacional-populista fins a projectar la seva ombra sobre les principals democràcies del món. En comparació amb la permanent incoherència i inconsistència del discurs dels partits tradicionals, la lògica binària, de blanc o negre, que ofereix el nacional-populisme té la virtut de tenir una aparença de solidesa -en realitat, és només rigidesa- que és vista per molts com un port fiable enmig de la tempesta. La pèrdua de sobirania que, a rel de la crisi, varen propiciar els partits tradicionals sumada, en aquest cas, a la pèrdua de sobirania que, a parer de molts espanyols, suposa la pressió migratòria, la por a perdre el lloc de feina o la possible independència de Catalunya han provocat un gir cap a opcions que prometen un retorn a les sobiranies del passat, del tot mitificades.
Davant aquest nou escenari, la dreta -amb l'excepció extraordinàriament significativa de Manuel Valls- ha corregut a oferir pactes a VOX i a imitar el seu discurs. L'esquerra, en canvi, ha fet gala de la seva proverbial superioritat moral i, com si es tractàs d'aturar un nou autobús d'Hazte Oir, ja parla de vetar VOX als mitjans, de construir un cordó sanitari al seu voltant o d'estigmatitzar-ne els votants. L'estigmatització, però, no ha estat ni serà la solució contra el nacional-populisme. Si en lloc d'aturar autobusos o silenciar la dissidència sota tones de correcció política, els partits progressistes s'haguessin preocupat més d'escoltar, debatre i rebatre en justa disputa democràtica aquestes postures reaccionàries, pot ser VOX no seria vist avui com una novetat ni com el nou partit dels indignats.
Els líders de VOX, per descomptat, han de ser posats en evidència -sense cap tipus de concessió- per les seves falsedats i contradiccions. Els seus votants, però, necessiten abans la comprensió que no el càstig de la caricatura i l'estigma. Perquè el gegant que ens amenaça no s'aixeca sobre els peus sòlids de l'odi, sinó sobre el mateix fang de la por i la incertesa en què Europa sencera es troba encallada. Només des d'aquest agermanament en la precarietat, i no des de la superioritat moral, serà possible la convivència i la democràcia.
