M´agradaria contar-vos una petita història. No fa gaire va tenir lloc al meu poble, es Pont d´Inca, un sopar de carrer on els protagonistes érem els veïnats que vivim al carrer Ramon Llull, molt a prop de la plaça de l´església. Fa molts d´anys que ens coneixem; alguns de nosaltres ja vivíem aquí quan érem al·lots, amb els nostres pares i padrins. Molts d´ells ja no hi són, però queda encara aquell caliu que no s´ha apagat del tot, com ho demostra el fet de reunir-nos una vegada a l´any per veure´ns les cares i dir-nos alguna cosa més que "bon dia" o "bona nit", atrafegats com sempre anam entre els deures, les preocupacions i la feina.
Abans de sopar solem fer un petit pregó, unes paraules per recordar vivències o anècdotes lligades a la història del nostre carrer. Enguany l´encarregada de fer-ho va ser na Maribel, una jove i dinàmica veïnada; el seu parlament, senzill i humil com ella mateixa, versà sobre els orígens de la seva família, especialment pel que fa a la branca paterna. Va contar que son pare era d´un llogaret d´Extremadura anomenat Pallares i que va venir amb molt de cosins dins el vaixell, quan només tenia nou anys. Alguns es quedaren a viure a Barcelona, però ells vengueren a Mallorca. De tot d´una varen instal·lar-se a Binissalem; corria l´any 60 i els costà una mica integrar-se, ja que la seva padrina només xerrava en castellà i amb prou feines l´entenien. Al cap d´uns anys vengueren al Pont d´Inca, ja que el seu padrí feia feina a la carretera Palma-Inca; concretament feia les síquies- "zanjas", com deia ell- d´aquesta calçada. Com més s´acostaven les obres a Palma més enfora li quedava la tornada a Binissalem, raó per la qual decidiren fixar la seva residència al Pont d´Inca, concretament a l´esmentat carrer Ramon Llull. Continuà explicant que va ser en aquest carrer on son pare va conèixer sa mare, que a la vegada havia vengut d´Inca amb la seva família; a posta al poble tothom els coneixia com de ca s´Inquera o "ses Inqueres". Festejaren i es casaren; d´aquella relació va néixer na Maribel, que a la vegada va casar-se amb n´Alín, un jove romanès que havia vengut a Mallorca quan tenia poc més de vint anys, en uns moments en què al seu país hi havia molts de problemes socials i econòmics. De qualque manera la història es repetia. Però a ella no li sabia gens de greu, ben al contrari. La prova és que junts han tengut un fill preciós anomenat Àlex, a qui no baratarien per res del món.
D´històries com aquesta en trobaríem a balquena, especialment quan es produí el boom turístic i la demanda de mà d´obra produí que molts de peninsulars vinguessin a cercar a Mallorca el benestar que la seva terra d´origen els hi negava. No tot va ser negatiu, en aquest procés, ni prop fer-hi. El relat del sopar del carrer Ramon Llull ho demostra, a la vegada que al meu parer posa damunt la taula una qüestió molt important en els moments en què vivim: la necessitat que tots aprenguem a conviure per damunt de les nostres diferències culturals, lingüístiques o de qualsevol altra casta.
Diuen que un exemple val més que mil paraules. Doncs bé, vet aquí un bon exemple: el de tres generacions que, tot i les seves diferències, han sabut romandre unides i superar així totes les adversitats que la vida els hi ha posat per davant. Tot plegat en el reduït espai delimitat per les dues dotzenes de cases que comprèn un carrer, encara que ben mirat és aplicable a qualsevol territori, país o nació.
Sobre aquesta qüestió no fa gaire vaig llegir un llibre prou interessant, La plagueta vermella, de Manel Santana Morro. Amb un llenguatge planer i lliure de prejudicis ideològics, Santana narra la peripècia d´aquelles primeres jornades d´immigrants i les dificultats que tengueren per assolir una integració plena en la comunitat d´acollida, en aquest cas la nostra societat illenca. Val la pena llegir-lo, en un temps d´excessiva crispació i polarització identitàries, ni que sigui per recordar que tots pertanyem a l´espècie humana i que potser hauríem de fer un esforç per aprofundir en allò que ens uneix en comptes de fer-ho en allò que ens separa.
