La darrera ocurrència del Consell de Mallorca ha estat declarar persona non grata Mateo Salvini. El president Ensenyat ha afirmat que amb la decisió es pretenia "cridar l´atenció sobre el drama dels refugiats" i, en efecte, cridar l´atenció -així, en general i sense importar gaire sobre què- sembla ser la principal estratègia política de la institució que dirigeix. En qualsevol cas, l´operació ha estat un èxit rotund. Salvini ha reaccionat a la declaració amb un menyspreu que li ha assegurat el fervor dels seus seguidors i Ensenyat ha vist reforçades les raons que motivaren el repudi i s´ha assegurat la quota mediàtica que amb tanta insistència reclama. Així doncs, tots contents. La política selfie genera un tipus de sinèrgia en la qual són els extrems i no els eventuals aliats qui s´acaben afavorint mutuament. Rivera-Iglesias, Puigdemont-Arrimadas o Trump-Kim Jong-un són dels exemples de parelles de contraris que s´intercanvien energia amb tanta profusió que acaben esdevenint paràsits de les seves respectives nèmesis.
Sigui com sigui, tenir un president que es vana de trobar-se en el cantó oposat a un personatge tan sinistre com Salvini hauria de ser un motiu d´orgull i tranquil·litat per a tots els habitants de Mallorca. El problema és que mentre el Consell ens feia mirar la punta del seu dit acusador, els Salvinis d´Espanya -fins aleshores camuflats de manera més o menys convincent- es començaven a llevar les caretes. Pablo Casado s´inaugurava en la presidència del PP alertant sobre l´amenaça que, al seu parer, suposa la immigració". El partit ultraconservador VOX, alertat per la competència que li suposa l´alter ego d´Aznar, va sol·licitar que la tanca de Ceuta i Melilla fos substituïda per una murada com la d´Israel. La petició va provocar que un increment de les afiliacions al partit. Per acabar, Albert Rivera, horroritzat davant la possibilitat que els electors el puguin confondre amb el seu clon i optin per acabar votant "el partit de sempre", va decidir batre el rècord europeu de cinisme afirmant que "la inmigración irregular es un problema, y si no lo vemos acabaremos con populistas en el gobierno".
Rivera i Casado no estan sols. Són una munió els ciutadans que, com ells, pensen que el problema és la immigració en si mateixa i no el fet que milions persones de tot el món estiguin disposades a sacrificar la seva vida per tal d´abandonar el seu país. El "buenismo" de què acusen els seus adversaris, en realitat, el practiquen ells mateixos quan, càndids, es creuen que la riquesa del primer món és fruit del nostre esforç i no la conseqüència d´una desigualtat mantinguda durant segles. És clar que si, per un moment, acceptàssim que la riquesa i la pau de què gaudim europeus o nord-americans és inversament proporcional a la pobresa i la violència que pateixen africans i sud-americans, ens veuríem obligats a assumir el deure moral de compartir amb tots ells el nostre benestar.
L´ús de la immigració com a esca electoral és un clàssic de les èpoques convulses, però no un monopoli dels partits conservadors i d´ultradreta. El PSOE i tota la caterva de partits autocoronats ´progresistes´ han utilitzat en els últims mesos el bull mediàtic de casos com el de l´Aquarius o l´Open Arms per a promocionar-se. El mateix cap de setmana que Espanya acollia els 629 passatgers de l´Aquarius, més de 1.100 persones arribaren en pastera a les costes andaluses. En el primer cas, tots els partits progressistes van córrer a fer tuits i declaracions altisonants i el govern els va oferir un permís excepcional de 45 dies. En el segon cas, en canvi, les persones nouvingudes no es toparen ni amb dispositius especials ni amb ofertes d´asil, només amb el pes de la llei. Què fa diferent l´Aquarius o l´Opern Arms de, per exemple, la pastera arribada fa pocs dies a Cala Figuera? Potser l´absència de càmeres i de community managers que narrin la gesta? O es tracta d´un doble discurs que, en uns casos, ajuda a rentar consciències i, en uns altres, a grenar el "problema" davall l´estora?
En uns temps d´incertesa com els actuals, aquestes inconsistències tan habituals de la progressia són percebudes pels electors com a mostres de debilitat i incoherència, en comparació amb la sensació de seguretat que donen les polítiques binàries, de blancs o negres, del nacionalpopulisme. En el fons, la "política de gestos" no és un engany a l´elector, sinó un autoengany dels partits que la duen a terme. Realment pensen aquests partits que amb quatre selfies i dues declaracions de persona non grata podran frenar el Salvinistein que naixerà de l´enfrontament entre els dos "niños bonitos" de la dreta espanyola? L´avanç del fantasma nacionalpopulista és una realitat mundial i Espanya no en serà cap excepció. Es requereixen polítics amb conviccions i propostes tan sòlides com sòlida és l´amenaça. S´admeten candidats.
