Una vegada un antropòleg va proposar un joc als nins d´una tribu africana. Va posar una cistella plena de fruita prop d´un arbre i els va dir que aquell que hi arribàs primer guanyaria totes les viandes. Quan va donar el sus perquè començàs la cursa, tots els nins s´agafaren de la mà i corregueren plegats, arribant també junts a la meta on hi havia la cistella. Tot seguit s´assegueren junts en rotlo, de manera que els seus peus es tocaven els uns amb els altres formant un cercle. Gaudiren junts del premi, fins a quedar ben sadolls. Quan l´antropòleg els demanà per quina raó havien corregut d´aquella manera, tots li varen respondre: "Ubuntu, com pot ser que un de nosaltres estigui feliç si tots els altres estan tristos?".
Aquest preciós relat ens el va contar no fa gaire na Maria Magdalena Gelabert, directora de la institució pública Antoni Mª Alcover de Manacor, en ocasió d´una trobada coral per a la qual li havia demanat un petit pregó o parlament. La trobada en qüestió va tenir lloc el passat 27 de maig a ca nostra, i el motiu no era altre que celebrar el 30è aniversari d´una tradició ben singular a Mallorca: l´elaboració del licor d´herbes mitjançant la maceració d´una sèrie de plantes en aiguardent, normalment anís, si es prefereixen dolces, o d´una barreja d´anís i cassalla, si s´opta per fer-les mesclades (o seques, cas en què només s´hi posa cassalla). Les paraules de na Magdalena no podien ser més adients: d´una banda perquè la reunió no era gratuïta, atès que allò que realment celebràvem era la fidelitat estricta, durant aquesta trentena d´anys, a la fórmula que ens llegà mon pare, que tenia una petita destil·leria al Pont d´Inca i que comercialitzava les herbes que fabricava amb el nom de Campanario, en honor al campanar d´aquest poble; de l´altra, perquè aquest bell mot, ubuntu, expressa a la perfecció l´esperit d´alegre companyonia que any rere any, en arribar el mes de maig, ens arreplega entorn de les aromes, l´aiguardent, el vidre i l´amistat.
A la celebració s´hi uniren també la bella i modulada veu de Miquela Lladó (que casualment té els mateixos llinatges que mon pare, Lladó Vidal) i les no menys suggerents i melodioses veus de la coral de l´Obrador de Músics de Marratxí, que també volgueren unir-se a la festa. En acabar tot plegat, vull dir els parlaments i les intervencions musicals, tots els presents (una cinquantena llarga de persones, entre familiars i amics) començàrem a cridar a l´uníson "ubuntu, ubuntu!", com si d´alguna manera volguéssim invocar una cooperació i solidaritat més necessàries que mai, de les quals aquells nins africans de la contarella de na Magdalena ens havien donat una sàvia i extraordinària mostra.
Va ser una entranyable reunió en què les herbes, una vegada més, representaren tot allò que enyoram en un món com més va més convuls, opac i escandalosament competitiu: la transparència de l´anís, la suavitat i textura de les plantes, la puresa del vidre... Potser qualcú tengui curiositat a conèixer la fórmula, d´aquesta alquímica i exquisida maceració. Vaig tractar de reflectir-la en aquest senzill poema que vaig escriure en honor a mon pare i al meu germà Toni, ambdós traspassats a millor vida i als quals devem sens dubte aquesta petita i casolana versió d´ubuntu, paraula que en la cultura xhosa significa "jo som perquè nosaltres som":
Destil·lada saviesa
"Una clovella de taronja, una clovella de llimona / Un brot de moraduix, un brot de tarongí / Un brot d´herba-sana, un brot d´herballuïsa / Un brot de ginebró, un brot de fonoll / Una fulla de llimonera / Aiguardent d´anís. Vidre / Una etiqueta, més aviat simple / El vostre record, perenne / La nostra gratitud, somrient".
