Una de les qüestions que, demanera sovintejada, aixeca debat i controvèrsia, sovint d'un to i unes actituds que traspassen les bones formes, és la de les, presumptes, diferències entre homes i dones. A part dels clàssics "temes" com el futbol, la política, i la llengua, les disputes de gènere són el millor esquer per animar un avorrit aplec entre amics o una sobretaula abundant.
Per la peresa que ens fa pensar d'una manera una mica arriscada, perquè no ens agrada complicar-nos la vida de manera inútil, bastim un enfilall de prejudicis o tòpics que, a còpia d'anys i d'inèrcies, es donen per veritats més o menys intocables; així que col·locam en una casella les virtuts i en una altra els defectes masculins i femenins i d'aquí ja no els movem mai; per atzar, alguna vegada tot ens quadra, però no perquè ens hàgim convertits en uns experts en la matèria, sinó perquè, per norma general, jutjam el món sobre la base d'experiències individuals; si, posem per cas, els trulls sentimentals amb una dona no ens han anat d'allò més bé i, per dir-ho clar i català, ens ha despatxat, sol ser habitual recórrer al llistat de tòpics esmentats i dibuixar, a partir de la betcollada que ens han clavat, una mena de corpus teòric universal sobre el tarannà femení en les relacions sentimentals; també, és clar, serviria el mateix sistema d'actuar en el cas de les dones respecte dels homes.
Qualque diferència hi ha d'haver entre homes i dones; en el sentit que la diversitat és la marca natural de l'espècie humana; hi ha uns quants milers de llengües, de cultures, d'animals i de vegetals. Justament un dels grans errors que es perpetren és voler-la impedir, la diversitat; i voler imposar a la força la unitat. Un dels moviments socials, almenys des de la perspectiva occidental, que més admiració i alhora rebuig ha suscitat és el que va emprendre, allà pels seixanta-setanta, l'anomenat moviment feminista; la voluntat d'aconseguir unes societats més igualitàries, en què homes i dones gaudeixin d'idèntics drets i deures és gairebé una norma de dret natural.
En un àmbit sí que, en tot cas, podem dir amb certa solvència i precisió que els homes i les dones són diferents: a l'hora d'escriure. És conegut que alguns corrents dels estudis literaris defensen que hi ha un literatura que es podria qualificar de femenina, si no de feminista de manera inequívoca; en estudi recent, el professor Juan Soler-Company, de la UPF, assenyala que en els usos diguem-ne comuns i corrents de la llengua, sense voluntat literària, es pot concloure que hi ha (s'ha de dir que la llengua analitzada ha estat l'anglès) uns trets propis de l'escriptura femenina, entre els quals sobresurten una major riquesa lèxica, l'ús més freqüents dels adjectius (ai, si Josep Pla aixecàs el cap!), la preferència, en els signes de puntuació, de la coma i de l'exclamació (els homes, en canvi, s'inclinen pels punts i la interrogació); les dones, a més, són més proclius a, diríem, interioritzar els sentiments, mentre que els homes els expressen de manera més distant. Un dels punts per ventura més delicats de l'estudi és el que conclou que els homes construeixen oracions subordinades i coordinades més complexes que no les dones; aquí les feministes exaltades s'hi poden enfadar molt; i potser no els falti raó: una mala interpretació podria donar peu a relacionar la sintaxi més elemental de les dones amb alguna mancança intel·lectual. Però ens ensumam que, ben al contrari, la sintaxi més despullada i austera de les dones, lluny de la pallussa sobrera dels mascles, és la manera més apta justament per expressar l'habitual espaviladura i sagacitat femenines.
