Encara que el cervell humà deu ser un dels ginys més enigmàtics amb què podem topar, capaç de les accions i reaccions més sorprenents, podríem ben bé afirmar que trobaríem ben poques persones l'objectiu vital màxim de les quals seria aspirar a ser infeliç; ben respectable, tanmateix, tot i que un si és no és estrany. L'actitud més normal seria tota la contrària; fer els possibles per aconseguir ser feliç. Dirimir, però, què pugui ser la felicitat, com és fàcil imaginar, no es presenta com una qüestió senzilla.
Igual que tants d'altres conceptes, en principi, relacionats amb valors que tenen un alt contingut moral i humà, tals com l'amor, la llibertat, la bellesa, el bé, la felicitat no és fàcil d'acotar; sobre el concepte se'n podria el seguiment que n'ha tengut al llarg de la història del pensament i constataríem, per part de veus molt autoritzades, les divergències de significat. Al cap i la fi, aquest grapat de valors i conceptes nobles són passats sempre pel sedàs de la nostra subjectivitat. Sense descartar que hi pugui haver punts d'acord, tots ens feim a mida nostra la porció de felicitat que més ens agrada. Totes, d'entrada, poden ser considerades legítimes; és obvi que, almenys des del punt de mira del present i humil paper, es descartarien aquelles formes de felicitat que tenen com a finalitat fer la punyeta a altri, assolir la felicitat personal a canvi de fer l'impossible per fer infeliços els altres. Podem comptar, per desgràcia, que siguin molts els humans que viuen amb aquesta sola curulla; ho podem comprovar, a més, força sovint, en el nostre redol quotidià.
Sense donar-hi gaires voltes, diríem que la felicitat l'hem d'associar a valors o sensacions positives, amb afers, per emprar termes lingüístics, del camp semàntic del bé, amb estats de plenitud, placidesa, fins i tot de pau i benestar interiors; bé que ens ho varen ensenyar ben dejorn, amb aquella educació de substrat cristià, en què molts vàrem ser educats; s'ha dit que l'aspiració a ser feliç és una compensació al fet de ser mortals. Amb els anys es percep amb més intensitat que el preu de la felicitat és que no en té cap, de preu; en tot cas, un preu que no a veure amb guanys dineraris i materials. Potser béns de la mateixa arrel que els de la cultura; per això mateix tan menyspreats pel gruix de la societat. És cert que la felicitat té uns components que es poden computar; l'any 2002, per exemple, va obtenir el premi Nobel d'economia el psicòleg Daniel Kahneman, autor d'estudis sobre les relacions entre el diner i la felicitat; alhora circulen estudis i enquestes diverses que revelen que els qui viuen amb parella es consideren més feliços que els qui viuen sols, per força, per mala sort, o per les causes que sigui; els qui ho fan de manera voluntària són una altra història; de la mateixa manera, hi ha països en què la percepció i la vivència de la felicitat és més elevada que en d'altres; dins Europa, els països més feliços són Dinamarca, Noruega i Suïssa.
Un suggeriment que ens fan diferents estudiosos de la matèria és que la felicitat no ens vendrà donada de l'aire del cel; és un anhel pel qual s'ha de lluitar, i dins del qual no hi han de faltar ingredients com la sensibilitat, la intel·ligència, la imaginació i, sobretot, l'amistat. Una dita que un servidor mai no ha entès, per cert, i que per aquí és força repetida, és aquella que diu la ignorància és una de les fonts de la felicitat.
