La tasca de l’STEI Intersindical pel català a l’ensenyament —un cop derrotat el TIL als tribunals i al carrer i amb el Partit Popular a l’oposició— es reprèn amb la signatura de l’Acord marc de 2015. En un apartat titulat «Projectes lingüístics», es recollia el compromís de la Conselleria d’Educació de «consensuar un model lingüístic escolar a partir del Decret de mínims que parteixi del català com a llengua vehicular bàsica».

En aplicació d’aquest Acord marc, es va constituir un comitè d’experts que va emetre una resolució que reclamava la necessitat d’impulsar el català i aplicar el Decret de mínims en l’àmbit de l’ensenyament, per a fer possible la normalització progressiva de la llengua catalana.

La irrupció en el panorama educatiu d’Illes per un Pacte va suposar canvis en el model lingüístic escolar en alguns aspectes: desapareixia la referència al Decret de mínims i es parlava del català com a llengua preferent en l’ensenyament. L’STEI Intersindical es va mostrar contrari a aquest nou plantejament —i així ho va expressar en el seu vot particular al Consell Escolar de les Illes Balears d’abril de 2017. En una compareixença a la Comissió de Cultura, Educació i Esports del Parlament el novembre d’aquell any, el sindicat va explicar les raons d’aquest vot.

El Govern de les Illes Balears ha posat de manifest, a l’hora de redactar la Llei d’educació de les Illes Balears, que prenia com a referència el text d’aquella entitat. Si bé és cert que s’han produït algunes modificacions en relació amb el redactat original del document en el text que arribarà al Parlament dimarts, l’STEI Intersindical hi està en desacord per diferents raons.

El Decret de mínims estableix un 50 % com a mínim d’ensenyament en català, però permet que si hi ha acord de la comunitat educativa de cada centre aquest percentatge arribi al 100 %. En canvi, la LEIB aporta una aplicació restringida d’aquest Decret, ja que si s’obre la porta perquè el castellà sigui llengua d’ensenyament i aprenentatge serà quasi impossible arribar a aquest 100 % d’ensenyament en català.

Així, doncs, la redacció actual de la llei autonòmica comporta el risc que, en el seu desplegament reglamentari a través de decrets, ordres i altra normativa que se’n derivi, es puguin posar més entrebancs a l’ensenyament en català i a l’autonomia pedagògica de centre. De fet, un decret que imposàs uns mínims en castellà està emparat per aquesta llei.

La Llei de normalització lingüística de l’any 1986 prescriu que “el català ha de ser progressivament la llengua vehicular en l’ensenyament”; per tant, tampoc no hi ha cap necessitat d’haver de posar per escrit que el castellà ha de ser llengua vehicular de l’ensenyament, com es diu des de l’Administració.

El català, com a llengua pròpia del territori, ha de ser la llengua vehicular de l’ensenyament; com a llengua de la comunitat històrica de parlants. Per altra banda, davant la situació de desavantatge que pateix davant el castellà en molts àmbits, cal que la llengua catalana rebi l’impuls adequat per part del sistema educatiu illenc, en un context social en què l’espanyol té una presència aclaparadora.

Si s’ha d’arribar a un suposat “bilingüisme simètric” que tant pregonen alguns, la llengua que cal fomentar és el català; i en aquest sentit el redactat actual de la LEIB és poc valent i pot posar emperons a la normalització lingüística progressiva de la llengua pròpia de les Illes Balears.

Cal remarcar que el català ha de jugar un paper cabdal com a eina de cohesió de les Illes Balears; i que les administracions públiques i, especialment, el Govern de les Illes Balears han d’aplicar polítiques actives en favor de la normalització del català a tots els àmbits socials.