Què dimonis va passar a l'Atlètic Balears des de mitjans dels anys 70 fins als inicis del segon mil·lenni?
Com és possible que en aquest espai de temps tanta gent abandonés el club?
Existeix alguna explicació de perquè no s'incorporava gent jove al projecte atlètic?
Les respostes precisarien d'un estudi sociològic perquè, en aquells anys, podem parlar d'una vertadera generació perduda. De la mateixa manera que aquells joves tudats després de la Primera Guerra Mundial que deambulaven per les novel·les de Hemingway o Fitzgerald, els fills dels seguidors atlètics, expulsats del plaer del futbol d'elit, constitueixen la nostra particular generació perduda. Quantes vegades hem sentit dir a un nét: «sí, és que el meu padrí era «balearico». I és que entre els joves que s'incorporen al projecte del nostre equip és molt habitual que es boti a son pare perquè, en el seu moment, ser blanc-i-blau no els va captivar.
Però avui ser de l'Atlètic Balears està de moda. Abans ho han estat altres i ara ens toca a nosaltres. El més important, a partir d'ara, és seguir treballant amb humilitat perquè el camí està iniciat però encara s'han de fer moltes passes. Sis noves penyes en un any.
L'anunci de la Penya Balearica d'Artà - Xavi Ginard és la demostració que ja som capaços de tenir penyes als llocs on abans mai havíem aconseguit arribar. La Federació de Penyes té una salut, una força i una unió com a cap altra moment de la història del nostre club s'havia vist.
Tothom al club sabem que ara és el nostre moment i tots remam en la mateixa direcció. Els jugadors, amb la seva victòria, estan més capficats que mai a fer feliços als «balearicos» i a dur-nos cap a la nostra meta que fa massa anys que ens espera.