No sé, si a aquestes alçades de la vida, queden gaires coses que em puguin sorprendre. El cas és que aquesta setmana m’han contat una història que m’ha deixat una mica esbalaït, com si haguessin vingut a dir-me que el món en què visc ja no és el meu món. No sé si la paraula seria atònit. La contança m’ha deixat atònit, en el sentit de torbat. Potser direu que me basta poc. No ho sé. Us explicaré els fets tal com me’ls contaren a mi.
Succeí que un horabaixa de maig, un dia qualsevol, potser era en divendres, un aplec de joves estudiantes de primer i segon curs de batxillerat sortiren a voltejar per la ciutat. No eren gaires i potser no eren més que cinc o sis. Varen parar-se a mirar els mostradors de les botigues, compraren un entrepà de pernil i una llauna de coca-cola i es dirigiren al parc de la Mar. Durant el camí una d’elles explicava a les altres la freqüència amb què fa l’amor. Venia a dir que no para, que de continu es fica al llit amb l’enamorat «el meu al·lot», diu ella, però que tant li és el seu al·lot com un altre, que les abundoses relacions sexuals que duu a terme, un dia sí i l’altre també, li procuren satisfacció i plaer, ni que fos una festa. Sabeu què és anar de festa cada dia?, preguntà a les companyes. Doncs, un deliri.
Aquelles companyes, que suportaven el relat de les seves múltiples aventures eròtico-festives amb una certa curiositat, encara que no era, habituades que estaven al seu relat, excessiva, acabaren per decidir-se a donar-li un consell. Li ho havien de dir, perquè trobaven que, tant d’enllitar-se amb el primer al·lot que es posava a davant, tant si era el «seu» com qualsevol altre, podia portar-li tribulacions i maldecaps. Continuava ella referint les seves proeses i encontres amorosos, tant si caminaven de pressa com si es paraven a observar el mostrador d’una sabateria, tant si menjaven com si bevien, perquè a vegades, donat que res no l’aturava de parlar dels seus embolics sexuals, continuava el relat i no cessava de parlar ni que fos amb la boca plena.
Deia, doncs, que les companyes decidiren de donar-li un consell. Una, segurament la més atrevida, li va dir.
-Ja pots anar alerta, amb tant de sexe, no fos cosa que et quedassis embarassada...
-Sí, si, ves en compte –digueren les altres-, que podries quedar embarassada i...
-Embarassada? –preguntà la jove estudiant. No ho voldria. Si quedava embarassada, de segur que el meu pare em prendria el mòbil.
-Què dius?
-Sí, el meu pare em prendria el mòbil.
Continuaren de camí cap al parc de la Mar. Algunes d’elles s’havien tret el mòbil de la butxaca i havien marcat un número. Hi havia qui posava un whatsapp, un altre telefonava a una amiga, potser al «seu al·lot», una altra decidí escoltar una mica de música. La resposta de la companya els havia fet pensar en el mòbil que portaven a la butxaca.
Quan em contaren la història de la jove obstinada en el sexe, també vaig pensar que amb tant de tropell no fóra estrany que es quedàs embarassada, i més encara si no prenia les precaucions més elementals. De sobte em revingué al cap un anunci publicitari que vaig veure al metro de Berlín –l’U-Bahn berlinès-, fa molts d’anys, pocs dies després de la caiguda del mur. Era un anunci de preservatius i hi havia una imatge de Humphrey Bogart, gavardina posada i un cigar mig encès en una mà. El text de l’anunci resava: «Humphrey Bogart mai no es va treure la gavardina per fer l’amor».
De totes maneres, el càstig que imaginà aquella jove que li posaria son pare, en cas que es quedàs embarassada, em sembla excessiu: «El meu pare em prendria el mòbil», va dir, temorega. Hi he pensat durant aquests dies, des que varen contar-m’ho. El naixement d’un fill hauria d’esser sempre un motiu de festa, una alegria compartida. I, a més, la població necessita augmentar. Diuen que les parelles en edat de multiplicar-se no es multipliquen a bastament. No seria just que a la jove que la fortuna l’ha conduït a multiplicar-se de sobte el pare –ai, les societats patriarcals!- la privàs de la telefonia mòbil.
