El meu amic Napoleó

Ara fa un any vaig viatjar a l'illa d'Elba, la més gran de les illes de l'arxipèlag toscà. A aquella terra anà parar Napoleó Bonaparte, després del tractat de Fontainebleu, l'any 1814. Prengué possessió de l'illa entre clamors i visques, però el Senat de França l'havia fet baixar del trono, perquè els mariscals i els soldats estaven cansats de morir per ell i l'obligaren a l'abdicació. El proclamaren sobirà de l'illa d'Elba a fi que es conhortàs. Pensava que només hi havia anat a passar unes vacances. Sonaren els tambors, en arribar.

Llavors vaig visitar el petit palau, a la zona dels Molins, al capdamunt de Portoferraio, la capital de l'illa. Entre aquells murs, organitzà festes i saraus i, des d'aquell lloc, planificà el seu retorn a París. Decidí escapar-se i fugí d'amagat el dia en què el mariscal anglès que s'encarregava de la vigilància havia viatjat a Florència. Va convèncer la guàrdia i s'emportà una guarnició de soldats. Fou una marxa triomfal, fins arribar a París.

Ara fa un any, en ocasió d'aquell viatge, em va entrar la fal·lera napoleònica i he aprofitat els mesos en què he hagut de romandre confinat a ca meva per llegir alguns llibres que m'aproximassin a la figura de l'Emperador, perquè pensava que els coneixements que en tenia eren superficials, gairebé escolars. Que ningú pensi que m'ha trabucat el cap -tots l'hi tenim sempre una mica trabucat, el cap- i que he arribat a creure que sóc Napoleó. Sé que no ho sóc. I també sé que no ho seré mai, tot i que ara estic una mica més assabentat de la seva aventura existencial. En primer lloc he llegit Napoleón, la traducció castellana de la novel·la de Max Gallo, historiador i novel·lista, una obra de més de vuit-centes pàgines que narra la vida de l'heroi sorgit de la Revolució Francesa, vencedor en les campanyes d'Egipte i d'Itàlia, un soldat que havia nascut del poble, com li agradava definir-se, emperador de França, l'home més respectat i temut del seu temps, amant apassionat de les dones que desfilaren per la seva vida... Segurament desmentia aquella dita que assegura que "l'home que és capaç de fer tremolar el món és incapaç de fer tremolar un llit". El llibre també parla de les seves derrotes.

En segon lloc, he llegit la novel·la de Joseph Roth, també traduïda al castellà, Los cien días. Comença amb el retorn de Napoleó a França, quan dóna per finalitzat el seu exili a l'illa d'Elba. La multitud l'espera amb eufòria. La gent no està contenta amb la restauració de la monarquia. Aixeca un exèrcit i parteix de nou a fer la guerra. Està desanimat. Aquell retorn només dura cent dies -gairebé el temps en què he estat confinat a casa-. Dubta. Sap que els crits eufòrics del poble van dirigits a un Napoleó que ja no existeix. És a aquesta imatge que Angelina, una jove vinguda de Còrsega adscrita al servei de l'Emperador, uneix el seu destí, cegament: La novel·la de Roth acaba amb la gran derrota de Waterloo i ens mostra el déu que ha fet tremolar Europa convertit en un home carregat de misèries i pors, a punt de partir de bell nou a l'exili, deportat a l'illa de Santa Helena, enmig de l'Atlàntic i vigilat, de bell nou, per un destacament militar anglès. He de dir que el final de la novel·la de Roth és d'una bellesa tan extrema i commovedora que, si només fos per això, pagaria llegir-la.

Finalment, he llegit el llibre de memòries de Betsy Balcombe, publicat en anglès a cura d'Ernesto Ferrero. A Santa Helena, on vivia deportat, Napoleó s'ha enamorat d'una jove de catorze anys, Betsy, alegra, divertida, d'esperit independent, amable. És la filla del sobre-intendent de la Companyia de les Índies, William Belcombe. En les seves memòries, publicades anys després, Betsy ens diu que aquell ésser aparentment desgraciat era un home encantador, conversador amabilíssim, bon narrador d'històries, que jugava amb ella i els seus germans, que els feia petits regals i ordenava al seu pastisser que els preparàs els dolços que més els agradaven. Betsy jugà a seduir-lo. Va esser el seu últim amor. Els soldats que el vigilaven estaven espantats. Pensaven que s'havia produït una regressió a l'adolescència.

Suscríbete para seguir leyendo