Som a l'estiu i per a molta gent és temps de vacances. Seria bo que en l'equipatge de partida hi hagués espai per un o alguns llibres. Ara tenim més temps de lleure, més possibilitats que la lectura entri en la nostra vida. He vist gent que llegeix en les parades de l'autobús, en un jardí públic a l'ombra d'un arbre, a les platges, quan just comença a alçar-se l'embat de la mar, a la terrada d'una cafeteria. La gent llegeix a l'hora beatífica de la sesta, a mitja tarda, de vetllada a la llum dels estels, de bon matí amb les primeres frescors del dia. Llegeixen les dones, més que no els homes, segons expliciten les dades estadístiques. Com si les dones tinguessin més delit de cercar en un llibre de poemes, en un relat, en una novel·la, els misteris que amaguen les històries recontades, els versos d'un poemari que arriben, un rere l'altre, com les ones del mar.
El gust de llegir és una conquesta. Hi ha molta gent que no ha llegit mai un sol llibre. Potser, no han tingut la possibilitat d'esdevenir lectors, de construir-se com a subjectes lectors, perquè això s'aconsegueix en el transcurs d'un procés educatiu que pot durar -hauria de durar- tota la vida. Paga la pena de fixar-nos en aquest punt: El gust de llegir una història i descobrir-hi, quan està ben contada, tot allò que l'autor a vegades de manera voluntària, d'altres de forma inconscient, hi ha amagat. Descobrir en cada llibre el que conté amagat, perquè cada novel·la, cada poemari és una illa del tresor. I el lector tracta de descobrir aquest tresor mentre llegeix, mentre explora les coves profundes, les riberes del mar, en un bosc espès on s'amaga el tresor.
Fa molt de temps vaig preparar una conferència que, després, he pronunciat a llocs diversos i en llengües diverses. Portava aquest títol: Als éssers humans els encanten les històries. Hi evidenciava la necessitat de ficció que sentim els humans. I és probable que el dia que els homes i les dones descobriren que podien recrear l'experiència confegint una història inventada, varen fer una passa de gegant en el camí de l'evolució.
Llavors ens hauríem de preguntar per què segueixen essent necessàries les històries? Per què ens atrauen les vides d'uns personatges ficticis que només són una invenció de la ment, una mentida? Potser, perquè més enllà de la ficció hi ha un rastre profund d'humanitat. La literatura és el resultat del pelegrinatge que fa la realitat, les coses que passaren, a l'interior del laberint de la imaginació. En el nostre temps hem convingut en desplaçar l'interès del punt on havia restat sempre el fet de llegir. Llegíem i pensàvem que la literatura era una creació d'art, un objecte bell que ens apropiàvem mitjançant la lectura. I una obra clàssica ho era en la mesura que mantenia de manera permanent aquelles qualitats. Avui hem desplaçat de manera rotunda l'objecte del fet de llegir: ens importa el lector, el que succeeix en la seva ment mentre es fa seu tot el que el llibre és capaç d'estimular. Hem passat d'una concepció de la literatura com a cosa que emana bellesa, a la literatura que activa la creació de bellesa. Ens importa, doncs, la lectura en el sentit d'activitat. I esdevindrà clàssic aquell text que en èpoques i temps diferents serà capaç d'encendre la imaginació del lector de cada època, a través del temps. Llavors, des d'aquesta perspectiva, hem de concloure que, si posam el pes de l'acte de llegir en el lector, haurem de reconèixer que la literatura només existeix si hi ha un lector que la incorpora a la seva experiència imaginària.
Som a l'estiu i la tranquil·la quietud dels dies de vacances ens permet recuperar l'activitat de llegir. Fes-ho amb lentitud, amb el ritme calmat dels dies plàcids, que és la millor manera d'encarar-se a un text literari. Si ho fas així, ompliràs de sentit les fibres més profundes del text i faràs que et transmeti tot el potencial que conté. Per què segueixen essent necessàries les històries? Per què ens encanten? Perquè les veus que ens parlen des dels llibres -hauria de dir des de la ficció-, són les nostres veus.
