L'aire de Pasqua em porta fins al racó del meu estudi el perfum quasi amarg de la tarongina. Els tarongers rebenten a vessar de flors, de les flors blanques que aconsegueixen clarejar la verdor dels arbres. El silenci s'aboca sobre els paisatges i els confereix un estrany misteri. Tot és a punt per a la resurrecció. Avui les muntanyes són més blaves i la llum conté una transparència nítida, la claror de Pasqua que ens arriba travessada per l'escalfor subtil de la primavera. Hi haurà dies clars i nits estrellades. La lluna plena d'abril projecta les ombres dels penitents sobre l'asfalt, sobre les façanes de les cases. Són espectres que desapareixen en la foscor, com si entrassin en un bosc obscur. No sé si el fet més important és que Crist hagi ressuscitat. El que de veres m'importa és que amb ell ressusciti tot el que conté el Sermó de la Muntanya, el seu gran missatge, segons ho explica l'evangeli de Mateu: que siguin venturosos aquells que tenen fam i set de justícia, els misericordiosos, els que ploren, el que tenen el cor net, els pobres, els que són perseguits, aquells als quals els amarga la tristor... Aquest és el Crist que vull que ressusciti.
L'aire de Pasqua em porta una olor de cremat que ve de lluny. Ha cremat Nôtre Dame, a París, potser la més bella catedral del món, un dels puntals que han estalonat Europa durant vuit-cents anys. Fins al Mediterrani arriba l'olor de fum. No fa gaires setmanes vaig haver de passar per un quiròfan. Estava nerviós, inquiet. Vaig passar la nit anterior immergit en la música de l'orgue de la catedral parisenca. Tanmateix m'era difícil arrencar el son i no em podia dormir, però m'acompanyaven els enregistraments de les músiques que m'arribaven des de tan enfora: una nit de Nadal a Nôtre Dame, els salms i les lamentacions del Dijous Sant... Resplendien dins mi i em transmetien una energia desconeguda. No sé si l'orgue també s'haurà cremat. Mai no n'he escoltat un altre de tan poderós, mai no he sentit una altra música tan bella. Conté tots els registres. Ressonen tots els vents de la terra per la trompeteria i el Sena s'emporta la tristor riu avall. En una ocasió vaig sentir interpretat una fuga de Bach amb aquell orgue. Vaig sentir que el plor volia despenjar-se'm dels ulls. Que siguin venturosos aquells als quals la tristor els amarga. No seria la primera vegada que les gàrgoles de la catedral han cobrat vida i han sobrevolat la ciutat. Ploren les gàrgoles sota el cel de París. Que siguin venturosos els que ploren.
És Pasqua Florida i el llimoner del meu petit hort resplendeix amb el groc -la terra és groga- de les llimones. Resplendeix la terra amb la blavor dels lliris, amb el blanc, i vermell, i groc de les frasèdies. És Pasqua Florida i l'aire porta estranyes flòbies de catedral cremada, On és Quasimodo? Que toquin les campanes, que repiquin, que toquin fe foc: dang, dang, dang... Europa s'ensorra, s'esbuquen els grans principis que definiren els estats democràtics, desapareixen els vells drets humans conquerits o arrabassats a força de suors i plor, de sang vessada. No solament venturosos els que ploren, També, els que han plorat. Els que s'han esforçat fins a retre la vida només per un pessic de llibertat.
És primavera. De nit, surt a la terrada i respir intensament el perfum de la tarongina. És un perfum que amargueja, plaent a l'olfacte. Canten els ocells, de matinada mentre les campanes toquen i repiquen de glòria. Fa pocs dies vaig sentir cantar un rossinyol vora la font de Randa. El cant sortia de dins l'espessor de la garriga i el cantar refilat de l'ocell es mesclava amb la remor de l'aigua de la font. Vaig pensar en Ramon Llull. Diu: "Nosaltres veiem que el rossinyol encara que estigui pres en una gàbia, no per això deixa de cantar".
Ho explica l'evangeli de Mateu: que siguin venturosos aquells que tenen fam i set de justícia. I que cantin, perquè és primavera, com canta el rossinyol, encara que estigui pres en una gàbia.