He retornat a la ciutat de Nàpols, bruta, meravellosa, amarga, enigmàtica, absurda, vital, mísera, alegra. La circulació continua irresistible i caòtica, anàrquica. Els semàfors són totalment prescindibles. Aquí Virgili escriví els hexàmetres de les Geòrgiques, i hi parlà de la naturalesa, de les terres i de l´origen de l´agricultura, de com es planten els arbres, de la criança del bestiar i de les abelles. D´aquí sorgí un vers que la gent ha arribat a saber de memòria: "Omnia vincit labor", la feina tot ho venç, que és la mateixa cosa que assegurava madò Antònia Buades en una vella cançó de treball: "Qui no s´arrisca a sa feina, / quan té talent no té pa". Es tracta d´una variant d´un altre vers del mateix Virgili, però de les Bucòliques, escrit quan era més jove: "Omnia vincit amor". Potser l´amor també tot ho venç. Ara els cotxes travessen, caòtics, els horts i les blateres d´antany, entre turistes que badoquen. Diuen que el turisme és més perillós que el Vesuvi, i el volcà ho és de perillós perquè no avisa. Des de la terrada de la cartoixa de Sant Martino —els cranis de pedra del claustre et recorden que la vida és breu, quasi un instant—, puc veure la ciutat i el mar: la gran badia de Nàpols, lluminosa, potser un dels espais més bells del món. Fins aquí m´arriba l´olor d´algues i sal. Erri de Luca, l´escriptor napolità que en fugí als divuit anys, ha dit que "Nàpols és una ciutat monàrquica i anàrquica alhora, sempre li ha agradat tenir un rei pels diumenges. Els altres sis dies li agrada viure al seu aire". En alguna època, el rei dels diumenges ha estat Diego Armando Maradona. També diu que és una ciutat densa, on els cossos es mouen al compàs d´una dansa, que si la mires, la gent, veuràs que es desplaça rere una onda sonora, rere una música estranya. Nàpols encara és l´espai màgic que sovint he imaginat. Potser, una terra incògnita on habiten els fantasmes i les bèsties: cocodrils, dinosaures, balenes i mosques. I diables, i marededéus, i àngels, i camorristes, i prostitutes.
En el llibre de Salvatore Di Giacomo La prostituzione in Napoli, se´ns explica com fou aquest vell ofici durant els segles que van del XV al XVII, tres-cents anys de lleis, de tarifes, de barris propis, de com era el món de les dones alegres, algunes de les quals tingueren gran fama. És el cas de Lucrezia d´Alagno que enamorà el vell Alfons el Magnànim, rei d´Aragó i de Nàpols, i el carregà de mal francès. També hi ha qui en diu "mal espanyol" i d´altres, "mal de Nàpols". Depèn de qui ho diu. Alfons s´enamorà de Lucrezia per la festa de Sant Joan: la veié durant la cavalcada i en quedà prendat. Tant arribà a estar-hi, que si algú volia una gràcia del rei havia d´acudir a madama Lucrezia, que fou considerada la vertadera senyora de la cort. I acumulà prestigi personal, poder polític i diners. Si Alfons V, el Magnànim, hagués aconseguit que el papa li anul·làs el matrimoni amb l´esposa legítima, Maria de Castella, s´hauria casat amb Lucrezia d´Alagno. No ho aconseguí, tot i que el papa era una mica parent de la madama. Podeu pensar que en una mateixa família pot haver-hi de tot.
En alguna part he llegit que Miguel de Cervantes estimava Nàpols. La cita a les Novelas Ejemplares i a Viaje al Parnaso. Del port de Nàpols —d´aquest port que ara veig des de les terrades de Sant Martino—, molt a prop del Castel dell´Ovo, salpà per anar a caure en una galera algerina. I a Alger s´hi està presoner durant cinc anys. Però el més il·lustre ciutadà de Nàpols és Sant Gennaro. Decapitat a Pozzuoli, molt a prop de Nàpols, dia 19 de setembre de l´any 305, algú s´apressà a recollir la sang que rajava del crani. L´havien detingut els soldats de Dioclecià, el ficaren en un forn ple de foc i en va sortir il·lès, ni tan sols la roba que vestia es va socarrimar, l´endemà el llançaren a les feres i aquestes s´agenollaren als seus peus ni que fossin ovelles. Llavors decidiren tallar-li el cap. Aquella sang es conserva en unes ampolles. És espessa i sòlida. Cada any per tres vegades es produeix el prodigi de la liquació. Per tres vegades, en dates senyalades. La gent sap que la sang té memòria.