En ocasió de la festa de Sant Bartomeu, el passat mes d'agost, la vila de Sóller proclamà fill il·lustre de la ciutat dels tarongers el ceramista Lluís Castaldo, l'home que, mentre obrava el fang i el modelava al torn, ha creat les formes més sensuals i enigmàtiques que mai han existit. Hi ha una estranya relació entre les suavitats dels esmalts que cobreixen les ceràmiques de Castaldo i aquelles altres formes, quasi sedoses, dels cossos que pintava Juli Ramis, sovint confosos amb les dunes d'una platja. Un i altre han crescut sota el mateix cel, han vist els mateixos núvols i han respirat els mateixos freds a recés d'una vall entre muntanyes, oberta al mar. L'artista ha robat el foc que guardaven els déus i ha conegut el misteri secret de l'aliatge dels elements que conformen la natura i, potser, l'harmonitzen: l'aigua i la terra, el foc i l'aire. A l'interior dels gerros ceràmics de Lluís Castaldo l'aire no es resigna a restar-hi tancat, i clivella l'argila de què son fets, i trenca l'esmalt que els cobreix, per expandir-se amunt, cap a l'espai on volen els ocells. Ara sabem que aquests gerros tenen vida pròpia i, potser, tenen ànima, i amors, i ales.
Només els déus antics podien extreure del fang les formes dels cossos. Eren déus que s'agradaven de treballar-lo, el fang. Un dia fabricaren el primer home. L'imagin, el déu bíblic, entre gerres, i olles, i ribells, arribat el moment en què s'atreví a modelar les primeres corbes humanes. No sabia què feia. El va fer a la seva imatge, aquell home. I, perquè no era bo que estàs sol, li féu una companya. Plegats varen menjar-se la fruita prohibida. Llavors, cada cop que l'artista mescla l'argila fina i l'arena quarsosa, que així és com es fa el gres amb què Castaldo treballa les seves ceràmiques, cada cop que s'aferra al torn per extreure'n noves línies, uns altres volums, i juga amb els esmalts, i calcula rigorosament el temps de cocció, torna a menjar-se la fruita proscrita i roba de bell nou el foc als déus. Perquè l'art és sempre el resultat d'un atreviment, d'una exploració continuada, del risc de saltar a l'altra banda de tots els perills.
Si de cas teniu ocasió d'observar el retrat que Damià Jaume ha fet del ceramista i que pot veure's a les sales consistorials de Sóller, mirau-li les mans. "D'un home mire sempre les mans", cantava Raimon. I la cançó continuava amb la descripció de les mans d'un infant, les mans del que passa fam, del que mata... Les mans de Lluís Castaldo, que Damià Jaume ha pintat, -en Damià no retrata el que veu, sinó el que sap-, són unes mans fortes, només suggerides, però inequívoques. Per aquestes mans ha passat el fang d'una vida, i els gerros ferits: les esgarrinxades, les incisions, els talls, els esgrafiats... Alguns d'aquests gerros s'inspiren en les formes del cos d'una dona i en suggereixen el sexe, com un tall sota el ventre. Em recorden les petites deesses de les illes Cíclades: són illes volcàniques, de roques negres, arreplegades entorn de Delos, la més petita, al mar Egeu. Aquestes illes, fa quatre mil anys, foren habitades per pobles desconeguts dels quals només se'n coneixen aquestes figures femenines de marbre blanc, de rostre llis, accentuat el triangle del pubis, gairebé un esquema.
Hi ha també a aquestes mans el rastre de l'amor a la terra, a l'aigua, a l'aire, al foc. "Dos són els focs qui escalfen l'amor", escriu Ramon Llull. Un d'aquests focs és bastit de desigs i plaers, l'altre és compost de temors i de llàgrimes. Lluís Castaldo en sap una llarga lliçó, d'aquests amors. Tanmateix, són els amors de l'artista vers la bellesa que es construeix dins les seves mans: el desig mai no satisfet d'arribar a fer l'obra perfecta i el plor de veure que sempre es pot arribar una mica més lluny. Encara que sempre es retorni al començament: Lluís Castaldo no ha deixat mai de pintar. Ara torna a fer-ho. Els seus quadres són plens de llum, dels colors que abans experimentava sobre el fang.
Però, al capdavall, l'obra d'un, artista permet cada dia una nova lectura. Als gerros de Castaldo, ara capgirats amb la boca cap avall, fidels a una poètica que accentua el patiment i el drama, als seus murals que, en diàleg permanent amb l'arquitectura, no es resignen a aconseguir el blau, sinó tots els blaus, hi trobareu la memòria de les mans i l'enllaç amb els corrents artístics que les avantguardes del nostre temps han marcat sobre un esmalt de cendres.
