El Dia del Llibre és, per a mi, el de la tria d’un exemplar especial per a la meva biblioteca. Des de ben petita, els llibres eren habituals a casa meva més enllà de dies especials. La festa, però, era trobar-ne un diferent. Gran, gros, espectacular. Ara, però, no triaria un d’aquells dits “coffee table book” −difícil una bona traducció a la nostra llengua−, i dels que són plenes les fotografies de les revistes de decoració. Hom pot trobar el seu contingut, probablement, a la internet.
El llibre que jo vull per un dia especial, on la butxaca pot estar més predisposada a buidar-se, és −ara−, un de molt especial. Quant a música, aquells que m’oferiran llargs moments especials de gaudi entre audició i audició, o precisament les em proposaran.
Avui us duc una proposta en trio. Un autor que fa uns anys −tampoc tants, allà pel 2009− ens va arribar a les llibreries espanyoles de la mà d’en Luis Gago, qui no ha deixat de ser el traductor de tots els seus llibres: Alex Ross és, des de 1996, el crític musical del diari New Yorker. Amb el seu primer llibre ja la va petar: “El ruido eterno: Escuchar al siglo XX a través de la música” va ser un gran èxit de vendes i de traduccions alhora. No debades és, m’atreviria a dir-ho, el gran llibre de divulgació de la música del segle XX. El que li lleva la por. El que et fa escoltera. Perquè a més de la facilitat de lectura, d’enteniment i fins i tot d’anècdotes de com es va viure el procés de transformació de la música al llarg del segle XX, ho acompanya amb exemples musicals.
Si aquest és per a mi un gran llibre de capçalera que recoman i regal i encara no he comprat mai, però he rebut com a present un parell de vegades, l’any 2012 el seu autor va travessar la frontera entre el nou i el vell, el clàssic i el pop, amb el seu “Escucha esto”. Altres set-centes pàgines que també acompanyen qualsevol estona de lectura i de música. També aquest es pot llegir a estonetes: pot ser obert per qualsevol pàgina. Ens permetrà entendre què tenen de semblant el pop i el clàssic. Recoman el capítol en què recorr l’ús del baix −la línia del baix− de la dança renaixentista fins al blues.
D’un en un, o un paquet de tres. El 2020 Alex Ross va anar més enllà; a Seix Barral arribà el 2021, de nou de la mà del traductor Luis Gago −aquest Bellver en abril se’n féu ressò− un llibre més difícil: “Wagnerismo: Arte y política a la sombra de la música”. Sempre amb un fil conductor impecable i un coneixement excels. La meva recomanació per al Dia del Llibre és llegir amb Alex Ross la música que escoltam.