I els dos d’una positiva qualitat. Tracten ambdós llibres del procés d’allunyament de la infantesa, quan comencen a sortir pels sota les aixelles i comença a preocupar l’aspecte físic en funció d’allò que poden pensar els altres. En els dos llibres hi ha una constant introspecció: les protagonistes –perspicaces, sensibles- ho analitzen tot i reflexionen sobre tot allò que els envolta, sigui el més quotidià i conegut sigui el més novedós i desbaratador. I mentre que intenten comprendre, viuen peripècies que les autores descriuen amb gran encert.
Malin Klingenberg és finesa i escriu en suec: La chica alce. Dita Zipfel és alemanya: Com la bogeria em va explicar el món. Hem anunciat que són semblants: narren el procés de créixer, amb el desconcert que causa. Però, son relats distints: en tractament, en ubicació, en la manera amb què ens presenten el món.
La chica alce és realista, formal, parla sobretot de la nostra relació amb la naturalesa. No només. La protagonista, Johanna, ha d’afermar-se davant dels pares, entendre nous sentiments, cercar suport, deixar enrere llast, prendre decisions... L’ajudaran, o no, els pares i altra gent gran, i també els amics Sandra, Six, Sebastian, Amanda... Johanna cavalcarà un ant. Alliberarà l’animal del patiment i del captiveri. En cert sentit, la novel.la és una declaració animalista, però, de cap manera fanàtica, sinó, assenyada.
Com la bogeria em va explicar el món és fantasiosa, plena d’humor, en qualque moment delirant. Sorprèn pel llenguatge, ric i despullat, espontani, pels personatges –la protagonista Lucie, intel·ligent i confusa encara, el misteriós i desllorigat senyor Klinge, la ferma Bernie, el tendre Jannis, la mare desnortada, l’insofrible Michi-, per les relacions que Lucie observa i dissecciona entre els adults amb qui conviu, pel mode com parla amb claredat d’assumptes que no hauríem d’evitar: el cos, el sexe, les relacions, les identitats. Hi ha receptes màgiques. Ous de fènix i cors de drac. Hi ha conspiració. Follia. Decisió. Unes divertides il·lustracions de Ran Flygenring fan el text molt llegidor.
El nostre consell és llegir les dues novel·les. En el fons, són complementàries. Mostren dues vides distintes, les de Johanna i Lucie, les dues amb tretze anys. Les dues són semblantment intel·ligents i coratjoses. Les dues cerquen el seu sender. El camí propi.