ODA A LA PLUJA PETITA D’UN DIA FEINER.
Em pensava que era un mormol d’un avió llunyà. Després vaig sentir aquell calfred elèctric que m’anunciava un esdeveniment inesperat. La correguda cap a la finestra. Tenia por de travelar, de caure de morros, de matar-me. Volava. L’espai es feia infinit. El temps irrecuperable. Estava amb els ulls plens de son i de somnis. I allò que veia des de la meva cambra era un dels espectacles més bells de la creació. Una plugineua queia d’un cel quasi negre sobre la terra, les plantes del jardí, els arbres del bosquet, els meus pensament esmorteïts i ho despertava tot amb aquelles gotes que de cada vegada eren més grosses fins que al cap d’un no-res ja era aigua de clauet amb trons i llamps que m’envoltaven per totes bandes.
I l’olor, aquella olor que m’amarava, que m’entabanava, que em feia mal de gust, aquella olor que s’evaporava de la terra humida, banyada, xopa i es convertia en un perfum que cap gran marca no pot copiar.
ELS GRANS AMORS DUEN A GESTOS SIMPLES.
Estrenc el llibre contra el meu cor. Com quan era petit i estrenyia aquell osset ben fort quan tenia por. Estrenc el llibre contra el meu cor i puc sentir com la tensió desapareix i comença la música d’una serenitat estranya, benèfica, embolicadora. Amb aquest gest desapareix el desordre del món i tot torna misteriosament al seu lloc. Les coses em contemplen amb un somriure. La vella, vellíssima llum de l’univers em ferma amb l’inesgotable dolçor de la grisalla que impregna cada gest, cada mot, cadascuna de les formes vives que s’escampen damunt aquesta taula en què una natura morta em dona la benvinguda.
Estrenc el llibre contra el meu cor i puc saber les capes de saviesa que m’envolten i m’enrevolten.
ANGUILES I SALPES, LLAMÀNTOLS I TUTES, GAMBES I POPS CONNECTEN L’ESCENA.
Com podria explicar la precarietat que viu dins el meu cervell? Com podria suggerir el buit de la plenitud que esperava? Com podria publicitar el valor d’una connexió profunda amb els terrossos i les escletxes de la terra?
La densitat i l’estratificació de les meves idees s’expressa amb pensaments lleugers, bords i alats que voldrien empeltar els vells troncs amb el despertar de la vida en qualsevol espai possible. Injectar vida a les plantes agonitzants, als peixos que fan el bategot, a les intoxicacions de les palmeres, a l’enfonsament dels ametlers, a les malalties que ataquen per allà on menys esperes.
Vacunar el món amb frases que surtin dels meus nervis, de les meves pells, de les meves mirades, de les meves ungles, de les familiaritats amb tot allò que és bo i just i vertader.
He perdut la meva vida. Si vivim, perdem. No es pot fer d’altra manera!
PER QUÈ DIBUIX ELS MEMENTO MORI QUE APAREIXEN DINS ELS MEUS SOMNIS.
Una rosa mustia, una calavera damunt una taula, un llibre obert, un llunyà paisatge dins un mirall quan la gent encara feia festa, un reliquiari de temps em diuen la brevetat de la nostra vida. El temps comptat de la nostra vida. Ho cant com a recordatori amb una mortalla de frases que apareixen dins l’horitzó, borroses, imprevistes, carregades d’una intenció ben clara: treure’ns el midó dels ulls, les cucales del cap i mostrar-nos la mortalitat pròpia més simple, més noble, més resplendent.
NO ET CONVOC, NO ET RECLAM, NO ET CRID.
L’amor que et tenc és més silenciós que el silenci. No t’esper. No et vaig darrere. No t’escolt. Una cadernera damunt un branquilló de romaní m’ha fet pensar en paraules més esmolades que el tall d’un raor. No et dic res. El meu amor em travessa, em barata, em metamorfosa, em fa mal.
Som responsables del que veim. Veure és estimar. Una candor violenta em fa tremolar quan et record. Visc dins el record. Com si tot fos inventat, inexistent.
Som tants quan estam tots sols!
PASSA UN SEGLE ENTRE UNA EXPIRACIÓ I LA INSPIRACIÓ SEGÜENT.
Aquí he caigut en una estat de postració violenta. He anat al fons de la pallissa i m’he col·locat en posició fetal en un cornaló. He tornat als vespres infantils en què m’escapava del casal perquè tu m’havies dit alguna cosa dolenta i em refugiava dins la meva aterridora sordesa a tot el que hi havia al món. Era com si m’haguessin tallat tots els sentits. Només una plorera seca em sortia de la gargamella i m’ofegava sense ni una llàgrima, sense ni un gemec. No sé quin temps he pogut resistir aquest suplici, aquest consol, aquesta petita experiència de la mort. Sí, perquè si m’hagués mort en aquell moment no hauria tingut més que un gaudi: hauria deixat de panteixar en una agonia inacabable. Només el teu nom es mesclava amb la saliva, baixava per la gola i la reblania a poc a poc, seguia baixant al llarg del coll i penetrava en el ventre. No crec que el gust més meravellós del paradís hagués pogut donar-me un sabor com aquest i produir-me uns efectes benèfics que s’irradiaven progressivament a tots els òrgans del cos fins a tocar el sexe i el cervell alhora en una conjunció única.
CANVI D’ESTACIÓ.
Per què no ens ensenyen la feinada de ponts que cal travessar entre una estació i una altra? Emmalaltesc i no em fa cas ningú. Crid a les totes i no em fa cas ningú. Faig cucaveles ran-ran de l’abisme i no em fa cas ningú. Entotsolat de retrovisors que m’envien imatges d’esglai redol a poc a poc per les coses estimades: una tela de seda de color daurat, una estàtua d’un putto petit d’estany, una bolla de jugar a toc i pam d’un temps primer, una ploma d’escriure feta malbé sense plomí ni tinta, un capaltard on puc pensar que no quedarà pedra sobre pedra de tot allò que t’he estimat.
