Dotze Llunes, el nou CD d’Abeniara

Dotze llunes és un projecte començat l’any 2016, que ha anat madurant i consolidant-se; m’agraden els artistes que no frissen per veure acabada la seva obra, sinó que la pensen i la retoquen perquè cada nit surt una lluna, encara que no la vegem. Abeniara no vol ser només un grup que fa música, Abeniara va més enllà i inclou tot el ventall de cultura popular i tradicional que és necessari conèixer per viure la festa, com si volguessin reconèixer l’ànima que els dona vida i aixopluc, com un sentiment que dus i que només a través del que fas ets capaç de percebre i fer entendre a les persones que et segueixen. Això forma part d’aquest univers fantàstic que has d’entendre si el vols estimar; només podrem formar part de la festa si ens hi sentim partícips, i no un espectador amb les mans plegades que ve de passada.

M’agrada aquest títol, Dotze Llunes, m’agrada la música i la lletra d’aquest recull, m’agrada la il·lusió esperançada d’Abeniara. M’agrada sentir-los sonar i cantar el ball dels Salers a Cas Concos, m’agrada el “trescafigures”, i les ballades solidàries i populars en què s’engresquen, m’agrada Mancorne Abeniara, denominació musulmana que fa referència a una petita comunitat del poble de Felanitx. M’agrada la lluna, femenina, transgressora, enigmàtica, fugissera, però sempre retorna. Ells ens regalen dotze llunes, i no són les de València, ni les que posam en un cove, ni les que hi pellucam na Maria Enganxa; són llunes platejades, vigilants, expectants, com si esperessin un moviment nostrat per fer-se presents. Llunes nostres de cada dia, de dies de festa, de bauxa, gatzara i bulla, com la bulla amb què acabam el recull.

Són les dotze llunes amb cara i ulls, de dotze artistes de lluna efervescent, vista des de dotze angles artístics: la lluna somiadora i enigmàtica d’Andreu Maimó; o la recreació de Bernat s’Esmolador; o la que té veu amb els instruments de Carlos Fedkamp; o la minvant i infantívola de Jaume Canet; la de foc; de Maria Antònia Vaquer; la lluna-pruna de Maria Magdalena Adrover; o l’etèria de Maria Tomàs; la fusionada de Pere Bennàssar; les universals de Xisca Barceló; o la de les quatre fases de Xisco Duarte; i sempre l’esotèrica, jeroglífica i única de Miquel Barceló.

En una ponència que vaig fer sobre les lletres de les jotes –I Congrés de la Jota als Països Catalans-, titulada “La música, el ball i la paraula; les jotes”, vaig fer menció de tres peces del seu primer àlbum del 2000 tot reproduint-hi i comentant les lletres de tres peces seves: Ullades, Jota de matances i Jota de noces. I explicava això:

En el cas de les jotes, les lletres que les acompanyen, aporten sentiments, esperances, il·lusions, noves possibilitats, i també angoixes, menyspreus, desil·lusions... I per què, per quin motiu a través d’un jota s’expressa la manera de sentir, l’estat d’ànim amb què ens trobam? Idò perquè el ball és també un llenguatge del cos i de l’ànima, i les lletres estalonen aquest univers necessari. Ballar és una de les expressions més belles que pot fer l’ésser humà: en un ball hi ha emocions, sensacions que ressorgeixen del fons de l’ànima, hi ha calfreds que arranquen dels peus i exploten al cervell davant segons quins moviments; el ball és una forma més de l’erotisme, és un festeig, un enamorament. Jaume Company, fundador del grup Aires Mallorquins, ens diu: “Jo crec que es ball en general és un art i sense dubte és més antic de tots, ja que sabem que s’home primitiu ballava de qualque manera, més rústica o més dinàmica. Sempre s’ha ballat arreu del món, així ens ho diu sa Història Universal. I si mos fixam en sa Bíblia, mos conta que el rei David ballava inclús a davant l’Arca de l’Aliança en honor de Déu”. I per això cada ball té unes lletres que l’acompanyen, que copsen aquests sentiments esmentats. I què ens diuen aquestes lletres? Molts de grups han adaptat poemes o gloses conegudes de diferents autors; d’altres han composat les lletres per cantar ja que consideren que d’aquesta manera expressen millor allò que volen transmetre a través de la música; i d’altres han agafat les lletres directament del cançoner popular. El ball és un art de seducció: el moviment de les mans, dels peus, del cos sencer; la mirada, els llavis, la insinuació del tacte. El ball és un diàleg silenciós del cos i de la ment, és una vivència que emplena els cinc sentits i els amara de tendresa, de passió, de moviments. El ball és festa, i la festa és alegria, i compartir, i enamorar-se, i reviure records, i crear noves expectatives i jugar amb la fantasia. El ball és un joc, un joc d’amagatalls, un joc que cerca sempre la complicitat de l’altre, i la rialla, i la il·lusió. El ball sempre és una excusa per iniciar una conversa, per correspondre un envit, el ball és una incitació a la comunicació.