ELS DIUMENGES HORABAIXA RENEIX LA CONFUSIÓ MORAL.
1. Sort que he vist aquells rams de violers que no comprava ningú. Els vull tots, li he dit a la venedora de flors i m’ha mirat com si fos un tocat. Per tranquil·litzar-la li he dit que comprava aquelles flors per fer un ram immens a una amiga que estava malalta i m’ha mirat com a un bon samarità. He abraçat aquelles branquineues de flors, blaves, liloses i blanques, hi he aficat el cap dedins molta d’estona i m’ha envestit una bafarada d’olor que m’ha duit totes les raconades tristes de la infantesa quan aquell perfum em va fer feliç.
Sembla mentida que unes flors trobades per atzar en un mercat de poble em donin tant de gust, em facin tanta de companyia i m’ajudin a recordar un temps perdut. Una frase d’Anselm Turmeda em ve al cap: “Aquí vérets violers blaues, grogues i vermeyles.”
Mir els violers dins un poal de vidre de Can Guardiola amb aigua de pluja. Són una presència viva que no s’atura de dir-me coses.
UN ESCRIPTOR SERBI EXILIAT A FRANÇA.
2. Vaig conèixer Danilo Kiš gràcies a una amiga eslovenocatalana que nom Simona Skrabec, una escriptora sàvia i molt lúcida. Crec que va ser fa alguns anys, quan feia una crítica assaig d’un dels meus llibres, que m’amollà per escrit que la meva obra s’agermanava amb la de Danilo Kiš (Subotica, 1935 - París, 1989). Jo no coneixia aquest escriptor, no l’havia llegit mai i el vaig cercar i el vaig devorar i me’n vaig enamorar. Una tumba para Boris Davidovich, Lección de anatomía, Laúd y cicatrices, La enciclopedia de los muertos i El reloj de arena, totes publicades en espanyol a Acantilado, en varen ser les meves primeres lectures, que he rellegit moltes de vegades perquè són uns llibres inacabables on fa servir els materials de la seva vida, de la seva experiència d’escriptor amb un pare jueu assassinat a Auschwitz, un escriptor amb una persecució política forta que conta i denuncia amb paraules alades. I paraules molt poètiques que t’arriben fins a les profunditats de l’esperit. Ara s’ha publicat L’enciclopèdia dels morts (Editorial Flâneur), en una traducció extraordinària al català de Simona Skrabec d’aquests nou relats i un epíleg borgià en què el germà Danilo fa una hibridació actualíssima d’història i ficció. Cap dels temes difícils del nostre temps no li és estrany: el dolor, la mort, les repressions, els abusos de poder, el mal. El germà Danilo estima aquestes vides minúscules, que també canta el mestre Pierre Michon, que no surten als llibres d’Història en majúscula, aquests morts sense nom que vol catalogar i que són les víctimes de la vertadera història de cada dia. Humans que caldria recordar en una enciclopèdia encara que les seves existències sien magres, sense haver escrit cap llibre, fet cap heroïcitat ni res que hagi sortit als mitjans de comunicació. La coberta amb les taronges que fan referència a un dels contes del llibre és una gran troballa plena de delicadesa editorial.
D’Una tomba per a Boris Davidovic (Editorial Flâneur) també n’hi ha una traducció catalana de la Skrabec que recoman amb entusiasme.
LEOPARDI, UN CLÀSSIC PER A UNS TEMPS DIFÍCILS I FEBRILS.
3. L’amic i poeta Narcís Comadira va fer una traducció modèlica dels Cants de Giacomo Leopardi (1798-1837) en una edició bilingüe català-italià dels trenta-sis poemes i els cinc fragments, encomanada pel nostre amic i editor Xavier Folch, que es va publicar l’any 2004 a l’Editorial Empúries. Ara, el 2022, quan el traductor i creador fa vuitanta anys (molts d’anys i bons, amic Comadira!), surt de bell nou aquesta obra a Edicions Proa amb unes notes amb les dates, llocs de composició i de publicació dels poemes i algunes referències significatives del seu context. Comadira diu en una clara introducció que Leopardi és un poeta complicat i que aquests cants són una reducció lírica de la seva vida. Remarca que en el cigne de Recanti hi ha dos tipus d’escriptura simultanis i diferents: una de més clàssica i tradicional –les canzoni– i una altra de més romàntica –els idilli. Aquests dos corrents creixen junts i es complementen fins a donar el darrer gran Leopardi. També hi ha una petita biografia del poeta italià i notes del Zibaldone, un dietari caòtic, una barrija-barreja, un calaix de sastre on Leopardi fixa els seus pensaments sobre les lectures que fa i on estableix i desenvolupa els principis de la seva filosofia. Comadira assegura: “De Leopardi m’interessa aquesta poesia que pensa, el pensiero poetante, per dir-ho amb la feliç expressió d’Antonio Prete, el pensament que es va configurant mentre es teixeix el discurs líric. Segur que m’ha influït, sobretot en la gramàtica d’acer, que és una idea que Pla aplica a Leopardi. M’agrada la seva sintaxi, una mica llatinitzant, de la qual jo mateix potser he abusat en algun poema. En qualsevol cas, jo procuro escriure perquè m’entenguin. Considero que s’ha d’escriure poesia en un registre una mica alt, no pas en el català que ara es parla.” La feina de Comadira va ser lenta i titànica –durà uns divuit anys– i aconseguí superar el repte i dir gairebé la mateixa cosa que hi ha escrita a l’original.
Puc donar testimoni que la lectura d’aquests Cants (Proa) és una festa per a qualsevol lector sensible que sap llegir fil per randa aquests versos memorables i amb això aconsegueix vivificar l’esperit que ara mateix esmorteeixen els esdeveniments terribles que vivim. La traducció de Leopardi duta a terme per Comadira és un bàlsam per als nostres nervis i ens dona el gust d’una serenitat que és la màxima aspiració que podem perseguir. Gràcies, Narcís, per aquesta obra immortal!