El dia que Albert Camus (1913-1960) guanya el Premi Nobel de Literatura en deixa testimoni als seus quaderns: “Estrany sentiment d’aclaparament i de melangia. A vint anys, pobre i nu, vaig conèixer la glòria vertadera. Ma mare”. És el 17 d’octubre de 1957 i, lluny d’un esclat d’alegria, expressa una certa angoixa. Les darreres paraules són una referència a Catalina Sintes, la seva mare menorquina, a la qual telefona aquest dia. Ella viu a Algèria, el país magrebí al qual emigraren els seus pares des de Sant Lluís. Era vídua de guerra, analfabeta i quasi sordmuda. Limitada, però amb una voluntat de ferro per protegir al seu fill.
L’anotació del dia que li atorgaren el Nobel es troba als Carnets. Són 582 pàgines del llibre que Debate ha publicat amb el títol Vivir la lucidez. La transcripció de nou quaderns manuscrits en els quals l’autor de La pesta apuntava fragments o diàlegs de futures obres, pensaments propis i aliens, descripcions de viatges i, esporàdicament, qüestions personals. Abasten un període que va del 1935 a 1959. De vegades, les entrades són freqüents i llargues. Altres, arriben després de silencis perllongats i amb anotacions críptiques.
Unes poques pàgines del manuscrit s’han eliminat de l’edició final a petició de la família. Cal recordar que Simone Hié i Francine Faure foren les dues dones de Camus. De la segona mai es divorcià, malgrat les nombroses infidelitats de l’escriptor, sobretot amb l’actriu María Casares, filla de Santiago Casares Quiroga, cap de Govern espanyol en esclatar la Guerra Civil.
Als Carnets hi trobam una guia per comprendre els processos creatius de Camus. De vegades, són quatre paraules –“novel·la d’amor: Jèssica”– de les que sortirà o no un llibre. Altres, descobrim pàgines senceres d’una futura obra. Per exemple, el final de L’home rebel l’escriu a mà a finals de 1945 en el cinquè quadern. Alguns textos passen a ser gairebé definitius, altres pateixen correccions radicals i també n’hi ha que mai es publiquen. Per seguir aquestes petjades de l’escriptura de Camus són imprescindibles les 450 anotacions del final del volum. En algun moment, el lector pensa que altres 450 ajudarien a fruir encara més de la lectura.
Llegint els esbossos, el premi Nobel sembla un escriptor caòtic. Un cop acabada la lectura, la conclusió és que les idees li vessen i només la impossibilitat d’escriure a quatre mans li impedeix multiplicar la seva abundosa producció.
El pensament
Existencialista, comunista, anarquista, conservador, esquerrà… Tots aquests qualificatius s’han emprat per fixar la ideologia i el pensament de Camus. Després de llegir els Carnets cal reivindicar l’autodefinició com a filòsof de l’absurd, que es caracteritza pel seu escepticisme vers tot el que envolta els principis de l’existència.
L’escriptor desconfia de qualsevol posició maximalista. És crític fins i tot amb les idees pròpies. No hi ha una eufòria excessiva en el triomf ni un desencís exagerat en el fracàs. En aquest sentit, sembla un fill de la terra dels avantpassats. Aquelles illes en les quals el “tanmateix” defineix una manera de ser. El tret distintiu és que Camus, malgrat partir d’un cert fatalisme, no resta paralitzat. És un activista de la resistència durant l’ocupació nazi i un crític actiu vers el terrorisme dels independentistes algerians, per posar dos exemples d’activisme.
És un esperit lliure malgrat la militància esquerrana, “aquesta esquerra en la qual estic integrat, malgrat meu i malgrat seu”. Això li costa enfrontar-se amb companys ideològics com Sartre. Intentaren desacreditar-lo manipulant frases seves com aquesta: “Entre la Justícia i la meva mare, em qued amb la mare”. Enemic de tot adoctrinament, reflecteix aquesta independència de pensament amb frases com aquesta: “Pels cristians, la revelació es troba al principi de la història. Pels marxistes, al final. Dues religions”
Ningú pot ser filòsof si no reflexiona sobre l’amor i l’odi. La pau i la guerra. La vida i la mort. L’amor, segons Camus, “no ens purga de l’egoisme, però ens dona la idea d’una pàtria llunyana on l’egoisme no contarà”. En temps de guerra és útil reflexionar sobre la recepta de l’escriptor entorn dels elements sobre els quals es basteix: “1, amb allò que el món coneix; 2, amb la desesperació d’aquells que no la volen fer; 3, amb l’amor propi d’aquells als quals res obliga a partir i parteixen per no estar sols; 4, amb aquells que s’apunten perquè ja no tenen feina; 5, amb molts sentiments nobles com: la solidaritat en el patiment, el menyspreu que no vol expressar-se, l’absència d’odi. Tot és vilment utilitzat i tot porta cap a la mort”.
La mort també ocupa el pensament de Camus: “No hi haurà llibertat per a l’home fins que hagi vençut el seu temor a la mort… Poder morir donant la cara, sense amargor”… “No és morir el que m’espanta, sinó viure en la mort”.
Camus i les Balears
Camus va fer el seu únic viatge a Espanya l’any 1935. Visita les Balears amb la seva primera dona, que tenia greus problemes amb les drogues. Conegué Mallorca i Eivissa, però no visità l’illa dels seus avantpassats. L’experiència es pot llegir a L’envers et l’endroit. No parlava castellà ni català i quan es referia a les converses entre sa mare i la seva àvia deia que parlaven una mena de patuès. Se sentia lligat a Espanya i si no hi viatjà més va ser pel seu rebuig radical de la dictadura de Franco.
Les referències a les illes als Carnets són esporàdiques. Parla de la ‘soubressade’ en dates properes a l’estada mallorquina. En un paràgraf sobre Chopin escriu que “a Valldemossa, les gavines perdudes dins la boira s’estavellen contra tots els vitralls del claustre”. Amb el Nobel de Literatura a la butxaca es debat sobre els millors indrets per viure i morir: “sempre a ciutats petites. Tipasa. Jemila. Cabris. Valldemossa. Cabrières d’Avigon, etc.”.
La referència més poètica arriba el desembre de 1948 mentre sobrevola les illes viatjant des d’Alger a París: “Des de l’avió, de nit fosca, les llums de les Balears, com flors dins la mar”. Hem de pensar en unes illes de la postguerra, de la fam i les restriccions. Poc poblades i poc il·luminades.
Apropar-se als Carnets no és llegir una novel·la d’entreteniment. Però, entre al·lusions a personatges desconeguts per al lector mitjà o textos mestres però fora del context que aporta el conjunt de l’obra, hi ha sobredosis d’idees i de talent.
