Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

EXCURSIONISME

'Muntanya' és nom de dona

A una imatge que acompanya el text s’hi veuen quatre persones, molt a prop del cim curucull, molt abans que els americans, el progrés i l’estupidesa el fessin malbé, per sempre més

La penyalera Carme Vidal.

La penyalera Carme Vidal.

Muntanya és nom de dona, tot i la majoritària masculinitat de molts de termes que en són complementaris, subsidiaris o subalterns, com ara penyal, gorg, comellar, cim, puig, barranc o cingle, per no fregar la grolleria i esmentar allò dels “caralls” bernats, màxim exponent de la virilitat muntanyera. Permeti’m, però, que comenci aquesta ressenya amb una referència literària i un punt d’imaginació: durant l’estiu de 1836, just quan l’absolutista i regent Maria Cristina –l’altra Maria Cristina, la borbònica, no la del carrer, no la del forn– lliurava, desesperada, el govern de les Espanyes incipients al molt liberal Juan Mendizábal, l’escriptora francesa Aurora Dupin –més coneguda per l’androgin nom de George Sand– passava unes setmanes de romanticisme vacacional per la ciutat de Chamonix, just als peus del sublim Mont Blanc, mescla de bellesa i d’horror, campió de les muntanyes alpines.

Només dos anys i escreix després d’allò, durant l’hivern de 1838 a 1839 –l’hivern és l’única de les quatre estacions que abraça dos anys diferents, però consecutius– l’ínclita George Sand era per Valldemossa, amb el seu acompanyant, el pianista que tots vostès coneixen sobradament. En realitat, la cèlebre parella i els dos fills d’ella es beneficiaven d’aquella privatització –o secularització, per ser més exactes– que dissenyà l’esmentat Mendizábal, allò de la desamortització de l’ídem, per la qual cosa la Cartoixa havia deixat de ser un bé de l’església i havia passat a ser propietat d’uns particulars, que llogaren l’immoble per allò d’obtenir-ne legítima rendibilitat, ara en diuen vivendes en règim de turisme vacacional. Imaginen vostès que l’autora del porcí Un hivern a Mallorca s’hagués plantejat trescar els cims del Teix o els penya-segats dels Cairats, durant la seva estada per Valldemossa? En tot cas, la veig més a ella que no pas a ell, tot sigui dit.

Per quina raó, però, la Sand no sentí pels comellars de la Serra la mateixa admiració que havia demostrat per les muntanyes immenses de Chamonix, i que amb tanta romàntica passió expressà a Franz Liszt, com només ella sabia fer? Servidor es pren la llicència d’especular amb alguna escapada muntanyera de l’escriptora, encalçonada, cansada de l’avorriment que li devia provocar la presència absent del seu musical i tísic company. La vull imaginar grimpant pel pas d’en Marc o trescant les foscors i humitats del pas del Racó o, per què no, simplement passejant per les contrades llavors sense nom de Sa Talaia Vella, pel camí de s’Escolta, pels encinars eremítics que hi ha pels seus ombrívols vessants o, fins i tot, pels cingles que s’estimben dins la mar, allà on Madò Pilla fa molt de temps que perdé (primer) el capell i (després) l’hostal. Tanmateix, encara faltaven cinquanta anys perquè l’Arxiduc s’inventàs aquells paisatges i posàs en valor allò de la natura i la seva virgiliana humanització, pioner com fou de tantes coses. L’excursionisme i el muntanyisme eren quelcom impensable i, en definitiva, la Serra i els seus habitadors conformaven un tot i, per això, la muntanya no era encara escenari de res.

Miquel Rayó. P.E.

Miquel Rayó. P.E. Joan Roca i Avellà

Ara, quasi dos segles després que George Sand no fes res d’allò que servidor ha imaginat, el trescador Miquel Rayó ens regala una obra necessària: Penyaleres, dones, excursionisme i muntanyisme a les Illes Balears, editat per l’Institut Balear de la Dona. Des de la poetessa llucmajorera Maria Antònia Salvà, quan deia quasi en vers allò de “a mi em feia gran il·lusió, sentir-me penyalera” –en aquest cas és referència, no entrevista– fins els psicoblocs que protagonitzen les escaladores esportives més agosarades de les darreres fornades, Rayó ens presenta allò que sempre ha estat i mai hem sabut veure: la Muntanya, com la Mar, la Terra o la Natura són dones i, per això, s’obren a tots aquells i aquelles que les respectin i les estimin, sense fer parts i quarts de gènere, sexe o condició, segons sigui la realitat física, civil o emocional de cadascú, que tot compta. I si no, recordin que els comellars i els cingles també fan forat i tapen, a la seva manera.

Un detall m’ha fet molta gràcia del preàmbul del llibre, perquè m’ha recordat una imatge que sempre m’havia resultat enigmàtica. Apunta Rayó que fa molts d’anys va veure una fotografia que l’omplí de curiositat i que, en certa mesura, l’estimulà a escriure el llibre que ara ens ocupa: en el Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, de setembre de 1921, es publicà un article signat per Estanislau Pellicer, relacionat amb una pujada al Puig Major de Mallorca.

A la imatge que acompanya el text s’hi veuen quatre persones, molt a prop del cim curucull, molt abans que els americans, el progrés i l’estupidesa el fessin malbé, per sempre més. Dues porten falda llarga obscura i camisa de mànega llarga, les altres dues porten unes robes més indefinides. Tanmateix, sembla que les quatre són dones. Rayó mai no va poder saber el nom d’aquestes quatre excursionistes, però tot apunta que eren amistats mallorquines de l’esmentat Pellicer. Qui eren? Aquesta referència m’ha portat al cap la portada del primer volum que Gaspar Valero dedicà ara ja fa un bon grapat d’anys als orígens de l’excursionisme i del muntanyisme a Mallorca –La llarga ruta de l’excursionisme mallorquí, El Gall Editor, Palma, 2001– perquè allà s’hi pot veure un home madur amb gaiato, acompanyat de dues dones amb capell i falda, tots tres parats a la Cala de Sant Vicenç, qui sap si per prendre el camí de del Pas dels Pescadors o més enllà. Els imagin tots tres endiumenjats per trescar penyals, però elles són dues i ell només un. Quantes dones degueren treballar per a l’Arxiduc a l’hora de descriure passos, comellars i contrades muntanyoses?

Conten que na Sissí li va fer perdre l’alè, un dia que tots dos decidiren trescar pels estimbats del Teix, acostumada com estava ella a caminar pels empinats camins del seu país. Dels faldons d’un temps, als peus de moix que fan servir les jovenetes d’ara, tanmateix els faldassos no només són cosa de dones. Contava Jesús Garcia Pastor –a les Rutes amagades de Mallorca hi ha dones moltes vegades, però quasi mai se les esmenta pel seu nom– que el mític pare franciscà Rafel Juan sempre duia la seva sotana quan sortia amb ells, i que només se la va llevar –suposam que devia dur alguna cosa davall– el dia que pujaren pel Pas de s’Al·lot Mort, allà pels estimbats dels Binis. Molt recomanable, en definitiva, la lectura d’aquest recull sentit de testimonis que ara, afortunadament, seran coneguts per tothom. Perquè tanmateix són els records d’aquestes trescadores i muntanyeres dels darrers trenta o quaranta anys el més valuós d’un llibre que tots aquells i aquelles que estimam la muntanya no podem menys que celebrar.

En femení

En femení Joan Roca i Avellà

Compartir el artículo

stats