VIVIAN BARRETT, COM OBLIDAR LA NOSTRA VULNERABILITAT?
Som neu. Som camí. Som xalet suís. Som avió. Som rialla. Som viatge. Som il·luminació. Som sentiment. Som reliquiari. Som tristesa. Som entreforc. Som calidoscopi. Som elegància. Som vibració. Som espera. Som parella. Som inici. Som drama. Som residu. Som accident. Som entrega. Som invitació. Som clariana. Som soterrani. Som aventura. Som dona.
Et vaig conèixer abans de veure’t, Vivian. Sabia que existies per vagues notícies que m’havien arribat de tu per procediments causals indefinits: un retall de diari, una conversa amb una amiga cinèfila, una notícia espigolada a la ràdio un matí mig adormit, un xiuxiueig que no em feien a mi. No ho sé. Tot de petites informacions em duien cap a la necessitat d’aclarir aquell títol que em semblava un galimaties per un cantó i m’atreia una cosa de no dir per l’altre.
I en el centre del misteri, tu. Vivian, que apareixies en el cartell del film amb un banyador complet estil jantzen i una gorra de bany que t’arrodonia el cap i et dedicaves a botar una ona. Eres una botadora d’ones. Per aquí vaig començar a entreveure el teu ésser més íntim.
Després vingué el primer tràiler. Sempre he estat un devorador, un assaboridor, un col·leccionador de tràilers. Crec que formen un dels bessons de l’art cinematogràfic d’una poeticitat tan fonda que quan són bons es podrien convertir en vertaderes miniatures d’art. Algú m’havia dit que el minúscul és el darrer estadi de l’immens. I estava convençut que en el tràiler de My Mexican Bretzel la directora, Núria Giménez Lorang, em donava les claus més essencials per poder entrar en aquest laberint que havia bastit amb hores, mesos, set anys de treball, i una ment inspirada i ferotgement creactiva.
Et veia, Vivian, en persona i en lletra, i la conjunció de les dues coses creava una reacció d’astorament i de seducció incomparables. Habitava la gràcia de trobar l’imprevisible, de descobrir una intersecció inesperada entre el diari, la imatge, el renou i, sobretot, allò que em pegava una enrampada d’altíssima tensió: el silenci. La crepitació del ble d’una espelma, un catacrac finíssim com quan es trenca un bri sec, m’ha deixat en suspens. Eres una heroïna de ficció insuperable.
PARAULES DE LA CREADORA.
Na Núria Giménez Lorang la vaig conèixer per una estranya connexió abans d’entrar a veure My Mexican Bretzel en una funció del Servei d’Activitats Culturals de la UIB al Centre de Cultura Sa Nostra. Érem al jardí. Contestà amb claredat i amb il·lusió a les meves preguntes insistents: “El 2010, quan l’avi mor, la meva mare i jo viatgem a Suïssa. És a les golfes de la casa on vivia on trobo tot aquest material: cinquanta bobines, la majoria de setze mil·límetres, però també alguna de súper-8. Algunes de les bobines duien escrita una data: 1958, 1961 o 1949. En total, les imatges abracen un període de vint anys i sumen vint-i-nou hores de metratge. Quan vaig trobar les cintes, però, no sabia quin n’era el contingut ni l’estat. Feia quaranta anys que eren allà, en la foscor. Aquí vaig començar a digitalitzar-les. Vaig poder veure el que hi havia, i el que hi havia era un tresor. I vaig poder comprovar sobretot l’estat del material, que era prou bo. Va ser aleshores quan vaig decidir que volia fer-ne alguna cosa. No sabia què en faria, però una cosa la tenia descartada: no volia fer un documental convencional sobre la vida dels meus avis. Vaig començar a relacionar-me amb les imatges a través de l’experimentació, jugant-hi. M’hi vinculava fent peces curtes. Hi afegia so, perquè no en tenien. O hi afegia música. Paral·lelament al procés d’exploració, vaig començar a escriure notes, reflexions o idees sobre el que fos. Escrivia el que em venia al cap. Frases soltes, pensaments. Eren notes, però, que no estaven vinculades a les imatges. Sabia que volia trobar la manera de vincular-ho, però no escrivia pensant en imatges dels anys quaranta o cinquanta.” Entràrem a la sala de cinema.
I, DE SOBTE, CINEMA DE POESIA: UN CONCERT D’IMATGES, SONS I MOTS ESCRITS EXTRAORDINARI.
Crec que des que sortiren els títols de crèdit tots els espectadors començàrem a agafar el ritme d’aquella ficció, d’aquell conte, d’aquella atmosfera d’uns personatges que habiten un territori ple d’epifanies fèrtils. I Vivian Barrett amb la seva imatge vivíssima i els textos del seu dietari despullats s’apodera de l’espectador i el duu allà on vol. Als territoris d’una història d’amor clàssica d’una burgesa il·lustrada, a la crisi d’una parella amb un adulteri transparent dins les vicissituds de tota una vida en què l’evolució dels sentiments esdevé una intriga fonda que es reflecteix per totes bandes: en els petits gests, en les mirades, en els matisos, en els moviments de Vivian, del seu home Léon i dels seus amics; en una banda sonora que fuig de qualsevol realisme i que ha estat dissenyada per Jonathan Darch, que pinta les emocions dels protagonistes amb sons; en una transició cromàtica, feta per Federico Delpero, des del principi amb un tecnicolor explosiu fins al final en què la llum, les persones i les coses tornen d’un sèpia clar dels acabaments; en un silenci que al llarg del film esdevé la música callada, un silenci que s’escolta per totes bandes i que em va deixar siderat, flipat, commogut. El muntatge de Cristóbal Fernández i la directora basteix el territori per a totes les epifanies.
My Mexican Bretzel és un film inaugural que podeu veure a Filmin, encara que, com sempre, només la gran pantalla permet assaborir-lo de bon de veres.