Confessarem un error. En més d’una ocasió, quan ha vengut a les nostres mans (als nostres ulls lectors) una versió de qualque clàssic de la literatura per a infants i joves, hem arrufat el nas i, en efecte, en acabar la lectura, l’arrufament ha resultat justificat. Sovint, les versions no milloren l’original, perquè, no és fàcil millorar un clàssic. També és cert que, en casos així, hom ha de posar-se en disposició de fer veure que està disposat a llegir una obra distinta. La positiva impressió de la lectura d’El meravellós páis dels snergs de Veronica Cossanteli, que edita molt bé La Galera amb il·lustracions de Melissa Castrilón, ens obliga a reconèixer que, com gairebé sempre, les prevencions són un prejudici.
Cossanteli ha escrit una molt atractiva i intel·ligent versió de l’obra original d’Edward Wyke-Smith, de 1927, de la qual conservam a les prestatgeries de casa una edició en la traducció al castellà del gran Marià Manent (editorial Juventud, 1942), amb les il·lustracions originals de George Morrow. Wyke-Smith creà un llibre que roman al costat de les grans obres clàssiques de la literatura per a infants britànica (o més amplament: en llengua anglesa): Peter Pan, Alícia en Terra de Maravelles, Mary Poppins, El màgic d’Oz, etc. Neix d’elles i n’ha fet néixer algunes d’elles. Al cap i a la fi, en el llibre es parla de nins i nines orfes i sense esperança, desorientats i amb fam d’afecte, de llocs ocults, de vells mariners aventurers, de bruixes i d’altres sers fantàstics (gnoms, nans, ogres, trols, etc.), d’encanteris, de coves i boscos profunds on és viva la por i on és possible el desplegament del valor, i el sacrifici que enforteix una gran amistat...; breu: d’aventures fantàstiques en llocs plens de màgia. Hom diu, i n’usa la frase com a reclam publicitari per a aquesta edició, que El meravellós país dels snergs és “l’obra que va inspirar El hòbbit”. Doncs, sí: Tolkien pronuncià paraules molt elogioses sobre la creació de Wyke-Smith.
Certament no és possible imaginar els snergs sense veure-hi els hòbits. No només s’hi assemblen físicament, sinó que tenen el seu bon humor, la mateixa mandra aventurera, la seva compassió ingènua, la il·lusió per la taula ben parada. El simpàtic i tarambana Gorbo podria ser parent proper de Bilbo: té, al final, un coratge aparionable.
En aquesta versió nova d’un relat vell, doncs, hi viuen personatges màgics de tota mena, a més dels snergs: els onsos de la canyella, els cocopòtams, els bequeruts, els kelps, els trols... Cossantelli fa el conte molt dinàmic, modernitza l’estil amb diàlegs vius i amb una tendra dramatització ben entenedora, posa l’èmfasi en el maltractament que reben els orfes protagonistes, en Pip i na Flora, i exposa clarament les proves que els dos superen des del gran afecte que es tenen. Aquí hi ha companyonia, solidaritat, compromís. Cossantelli remarca que tots tenim en el cor dos impulsos oposats i que sempre depèn de nosaltres triar quin dels dos dominarà les nostres accions. I que potser trobarem qualcú al nostre costat, si tenim sort, que ens ajuda a triar bé.