El 1924, Ernesto Lecuona (1895-1963), compositor del qual acabam de celebrar el 125è aniversari del seu naixement, va arribar a Espanya des de la seva Cuba natal per participar en una gira de concerts. Quatre anys més tard, va publicar un quadern de peces per a piano titulat Suite Andalucía i que incloïa la famosíssima Malagueña. Ja en aquell temps, compondre “postals musicals” de viatge com la Suite Andalucía era, com a mínim, un anacronisme estilístic que la majoria dels compositors europeus ja no es permetien. Lecuona, emperò, per haver nascut lluny de París i Viena, es podia permetre el luxe d’estar al marge del que havia passat en el món de la música de concert en els últims anys. L’avantguarda, les boires de Debussy, la cacofonia de Schönberg, li eren totalment alienes. Sense teoritzar-ho explícitament, Lecuona va optar per ser un compositor antimodern.
Nascut al municipi de Guanabacoa de mare cubana, que va aportar diners a la causa de la independència, i un pare canari, un periodista culte i astut, responsable de diversos diaris d’influència a l’illa, Lecuona va créixer en una família de músics, i va fer el seu primer concert per a piano a l’edat de nou anys, fent el seu debut a Nova York a setze anys. En anys successius hi va haver moltes gires de concerts tant a Europa com a Amèrica, una activitat que no va cessar fins a gairebé el final de la seva vida.
Com a compositor, però, Lecuona va cercar i va trobar el seu estil en la seva pròpia tradició. L’anomenada “dansa”, era un gènere de saló per a la societat elegant, blanca i euròfila de Cuba. En alguns casos, les danses eren aptes per a intèrprets amateurs, però sobretot eren apropiades per a semiprofesionals, normalment dones amb anys i anys de conservatori, però centrades en la seva vida familiar. El gran precedent de la dansa són les obres d’Ignacio Cervantes, composicions que criollitzen amb síncopes, o accents inesperats africans, alguns gèneres europeus com la marxa i el vals.
Lecuona, a més, en el període d’entreguerres, entra en contacte amb el moviment afrocubà de Fernando Ortiz i Nicolás Guillén. El resultat del reconeixement d’aquestes arrels és la seva obra Danzas afrocubanes (1934), un altre quadern de peces per a piano, però en aquest cas, ja lluny de la postal de viatge romàntic europeu i amb títols que revelen les seves fonts d’inspiració africanes. Clarament, el seu pare europeu defallia mentre la seva mare independentista cubana es revifava.
Un altre avantatge d’estar fora de l’avantguarda i el seu elitisme estètic va ser la seva acceptació dels gèneres musicals comercials. A Lecuona hi ha una gran fluïdesa entre alta i baixa cultura. És el cas de Malagueña, possiblement inspirada en la versió realitzada per Albéniz del cante flamenc de Juan Breva (de qui García Lorca va dir malèvolament que posseïa “cuerpo de gigante / i voz de niña”) i que als EUA va acabar sent el fox-trot At the Cross-Roads.
Altres cançons de molt d’èxit seves, són Siboney o Siempre en mi corazón (en anglès Always in My Heart, nominada a un Oscar el 1942). Para Vigo me voy, tema recuperat amb seny fa vint-i-cinc anys per Compay Segundo, en anglès es deia Say sí, sí, el qual de la mà de The Andrews Sisters ja va vendre en els anys quaranta més d’un milió de discs.
Tanmateix el seu nom estarà sempre vinculat a Malagueña gràcies al seu anacronisme estilístic i al seu populisme desbordant que va començar a la moda als EUA de latunes, és a dir, cançons pop de ritme llatí genèric, però amb lletres en anglès que mesclen al·lusions culturals a Espanya, Portugal, Brasil, Cuba i la resta de països d’Amèrica. Malagueña va ser enregistrada com a jazz lleuger per la big band de Jimmy Dorsey, i més tard va ser cantada per Bing Crosby i Plácido Domingo; Liberace i Paco de Lucía l’han tocada; i Keith Richards una vegada va deixar caure que Malagueña va ser la primera peça de guitarra que va aprendre. Ah, i a la pel·lícula Once upon a Time in Mexico, Johnny Depp rep una despietada descàrrega de pistola d’Eva Mendes mentre sona Malagueña en versió tecno. Potser Lecuona ha acabat sent més modern del que pensàvem.
