El famós biòleg Alain Bombard, durant el seu viatge de seixanta-cinc dies en Zodiac sense ingerir més que aigua de salada, plàncton i peixos crus de la mar gran, returant-se breument a les Balears, observava entusiasta i emocionat: "I allà, fins i tot se'n van cuidar d'atendre el meu amor per la música. En Guillem em va acompanyar el diumenge següent a conèixer (...) el magnífic pianista mallorquí Mas Porcel, alumne d'Alfred Cortot, que em va omplir el cap amb les meravelles de Bach, Falla, Schumann i Debussy. No m'havia costat mai tant partir d'un lloc". Sens dubte, aquest record alegre, entusiasta i generós retrata perfectament el perfil artístic i humà de Jaume Mas Porcel (1909-1993), compositor mallorquí de qui enguany se celebra el vint-i-cinc aniversari de la seva mort.
Mas Porcel, però, durant anys, va ser una figura un poc marginal en el panorama de la música espanyola. És com si després d'uns brillants començaments, ell, voluntàriament, s'hagués volgut auto-exiliar o hagués triat un "naufragi voluntari", com deia Bombard de la seva pròpia aventura en Zodiac. ¿Què va fer que optàs pel relatiu silenci creatiu durant la resta de la seva vida professional? ¿Per què va escriure tan poca música?
Mas Porcel va començar la seva carrera durant l'Edat de Plata de la cultura espanyola (anys 20 i 30), període políticament progressista i artísticament obert a Europa, però li va tocar viure durant el franquisme. Com a persona de tarannà liberal i catalanista, primer va signar la "Resposta als catalans" vinculant-se al republicanisme i al catalanisme, però immediatament, per salvar la pell, fa fer una retracció adherint-se al franquisme. És pura especulació, però tinc per a mi que això -la por al règim- el marcaria tota la vida i, conseqüentment, la seva creativitat se'n veuria afectada per a sempre.
Quan Mas Porcel era jove, a més, les tendències musicals de moda eren el nacionalisme i l'impressionisme. Les seves primeres obres per a piano, "Tonades i balls de Mallorca" (1931) i "Suite mallorquina" (1933), es basen conseqüentment en la música tradicional mallorquina. Ara bé, passats alguns anys després de tornar de París i establir-se a Mallorca, aconsegueix desprendre's del nacionalisme musical i acceptar el llenguatge impressionista que havia après a França. I així sorgeixen ben aviat, entre altres obres, la col·lecció de miniatures pianístiques "Méteores" (1935), autèntiques perles musicals per la seva aparent senzillesa, la qual en realitat amaga un esperit intel·lectual finíssim a on la ironia i el "double entendre" governen un univers artístic exquisit. Si, amb aquestes obres Mas Porcel troba la seva veu artística, jo diria que al mateix temps comença a pressentir que el seu afrancesament estava un poc desfasat. Degué ser un cop per a la seva creativitat veure que l'atonalitat de Viena triomfava sobre l'impressionisme, un cop, diria jo, que el va desanimar a escriure més música.
I finalment hi ha la dispersió. La seva obra inclou una setantena d'obres, que no són moltes. Hi ha peces per a piano, algunes cançons, algunes (poques) obres orquestrals, una cantata de tema lul·lià i una òpera. ¿Per què no va escriure més música, demanàvem al principi? Clarament: perquè va fer moltes altres coses. Mas Porcel va ser un pianista d'èxit i va oferir concerts per tot arreu. A més a més, va iniciar-se al clavecí de la mà de la mítica i draculesca Wanda Landowska i va fundar la primera càtedra d'aquest instrument al conservatori d'Alacant. Per acabar-ho d'adobar, es va dedicar esporàdicament a les matemàtiques, va publicar un manual sobre el tema i en va deixar un altre sense acabar. Ah, ¿i què en direm de la seva feina com a dinamitzador cultural? ¿I les seves col·laboracions amb la Capella Clàssica, el Comitè Pro-Chopin, la fundació del conservatori de les Balears i de l'orquestra simfònica, just per posar un parell d'exemples? N'hi ha que han arribat a dir que caminava sobre l'aigua, però jo no he cregut mai. En tot cas, Mas Porcel va fer de tot, i això va provocar que l'activitat compositiva, a vegades, passàs a un segon pla.
Afortunadament, a Mallorca Mas Porcel ha tingut valents advocats. Des dels primers enregistraments de Joan Moll fins a l'enorme feina de Miquel Estelrich, els músics, estudiosos i fins i tot les institucions mallorquines li han dedicat esforços considerables. Una de les recuperacions més espectaculars del seu llegat musical ha estat l'òpera El Castell d'Iràs i no Tornaràs (1953) amb llibret de Miquel Forteza. Basada en una de les rondalles d'Alcover, el projecte va passar per alguns entrebancs en el procés de gestació. Forteza era un devot wagnerià, a pesar de l'antisemitisme del compositor alemany, i Mas Porcel era un afrancesat o, en tot cas, un nacionalista folklorista. Mas Porcel, però, sagaçment, troba un punt mitja entre les dues tendències: per una banda, presenta letmotivs (certes melodies s'identifiquen exclusivament amb certs elements de la trama) i per una altra utilitza tonades populars de Mallorca i Menorca. Estelrich n'ha fet una suite orquestral d'aquesta òpera, la qual s'ha tocat repetides vegades molt recentment. Tot plegat, es pot dir que aquest "nàufrag" ha quedat ben rescatat i està en bones mans.