En els segles XVIII i XIX, arrel de diversos treballs que demostraven que eren persones capaces de ser educades, varen aparèixer: les primeres escoles "especials", el primer llenguatge de signes (Abad de l'Epiée), el sistema Braille, etc. Malgrat aquests i altres avenços, a principis del segle XX, les investigacions, també, se centraven en classificar les persones amb discapacitat... Tot i això, quan es parlava de persones amb discapacitat psíquica o amb algun trastorn mental s'utilitzaven termes com: idiota (E. Kraepelin), imbècil, oligofrènic, retardat, subnormal per referir-se a les persones amb discapacitat intel·lectual; paraules avui en dia considerades pejoratives. Aquestes persones vivien recloses en els anomenats manicomis, amb condicions sovint infrahumanes. Rehabilitació.
Només el desenvolupament científic i social va permetre'n una nova visió. Passat mig segle XX Niels Bank Mikkensen va donar a conèixer un principi en aquell moment revolucionari: "la possibilitat que els deficients mentals duguin una existència tan pròxima a la normal com sigui possible". És l'etapa en que es parla d'incapacitat, minusvalidesa... per parlar de persones restringides en les seves facultats. Normalització.
Deu anys més tard, el 1969, sí el mateix any que l'home arribà la Lluna, Bengt Nirje, també donava una petita passa per les persones amb discapacitat: "fer accessible als deficients mentals les pautes i condicions de la vida quotidiana que siguin tan pròxims com sigui possible a les normes i pautes dels àmbits principals de la societat. Accessibilitat.
El 1978, quan l'Estat espanyol estrenava la Constitució, a Gran Bretanya va aparèixer l'informe Warnock en el qual es plantejava "el dret dels infants a assistir a l'escola ordinària de la seva localitat sense possible exclusió". Aquesta idea educativa es va traslladar a altres àmbits, laboral, social... és a dir, el dret a la incorporació a un grup. Així es creaven "situacions especials" per a "persones especials" a les quals l'entorn ha de donar resposta. L'any 1980, l'Organització Mundial de la Salut (OMS) proposà un nou esquema per evitar problemes en la terminologia utilitzada fins aleshores i proposa: deficiència (pèrdua o anormalitat d'una estructura psicològica, fisiològica o anatòmica); discapacitat (restricció o absència de la capacitat per realitzar una activitat en la forma o dins el marge considerat normal per l'ésser humà); minusvalidesa (situació de desavantatge per una persona a conseqüència d'una deficiència o una discapacitat). Integració.
En els anys noranta del segle XX troba sentit i valor la diversitat humana, s'accepten les diferències individuals; la idea d'implicar, construir i conviure en una societat en igualtat d'oportunitats. Inclusió.
Les nacions Unides, el 1992, va proclamar el 3 de desembre dia internacional de les persones amb discapacitat.
No cal concretar que parlar de discapacitat és parlar de cada un de nosaltres en algun moment de la vida. Tots hem tengut alguna restricció o hem perdut funcionalitat per desenvolupar alguna tasca. Per tant, en algun moment hem estat "diferents" i hem "patit" alguna discapacitat física, sensorial, psíquica, o derivada de trastorn mental. Aquí podem plantejar diversos exemples:
- Algú ha patit pèrdua de la capacitat de moviment (un braç romput, per exemple). Discapacitat motora.
- Algú pateix d'alguna malaltia pulmonar? discapacitat no motora.
- Hem d'utilitzar ulleres? Discapacitat sensorial visual.
- Necessitam d'audiòfons ? Discapacitat sensorial auditiva
- Tenim o hem tengut algun període de depressió? Trastorn mental
I així podríem seguir fent preguntes i, segurament, uns i altres trobaríem una resposta positiva. Per tant una gran minoria (o majoria?) som susceptibles de ser discapacitats en algun moment o durant la nostra vida.
Feim un recompte de quants de nosaltres hem estat, som o serem discapacitats?