UN LLIBRE. UNA ALTRA VIDA. Qui ha dit que l´estiu no és una bona època per llegir? Per sort he fet l´experimentum crucis de cada any i n´he sortit alleujat. El personal, la gent de totes les castes i edats, llegeix en públic als llocs que toca: a la platja, damunt les roques, en una terrassa de bar amb aire marí, dins el bus, en un banc ciutadà, arreu. No us cregueu que som triomfalista. No ho he estat mai. Emperò els lectors dels mili un sexes de l´esperit que he trobat pel Món en aquests mesos de calor, humitat, mosques i d´altres atacants, són els justs perquè no perdi la confiaça en aquest acte tan humà, tan gustós, tan senzill i tan intel·ligent que és agafar un llibre i posar-se a passar-se´l pels ulls, per la garrova o per l´ànima. Un detall significatiu: a la platgeta de Son Verí Vell de l´Arenal fa tres matins vaig veure dos al·lots estirats damunt una tovallola, un semblava xinès (no sé si estic tan intoxicat de Jocs Musculars i Competitius a l´imperi xinès, que encara és una dictadura on ni maquillen els drets humans, que a aquell al·lot el vaig veure no japonès), l´altre semblava mediterrani; el mediterrani tenia un llibre entre les mans i, oh, prodigi!, llegia en veu alta a l´altre; em vaig quedar una estona embambat escoltant la música dels mots en un excel·lent anglès. I quan vaig arribar a ca meva vaig fer un poc de veta.
TOT EM FA ESCRIGUERA. A la badia de Palma s´ha post el sol rere el Galatzó i totes les serres que l´envolten. Hi ha aquest color tan treballat, tan fi (de pinzellada imperceptible, però gens rellepada) del pintor Mercant (el jove Miquel Barceló va viure l´època del Taller Llunàtic en els baixos de la casa modernista de Mercant. És un avís per a estudiosos!) que es fa amb pigments d´un taronja acarabassat que surt com una resplendor dels puigs d´un blau clar damunt un mar d´un blau un poc més fort travessat de barques i velers i zodíacs i d´altres llanxes diverses. Emperò allò que veig una metonímia del Jo de l´escriptor són aquests llumets tintinejants que es comencen a encendre. Primer tres, allà enfora. Et distreus amb el vol d´una gavina i quan tornes a mirar els llumets ja són dues tires espurnejants. Vas a cercar el roller-ball per subratllar una frase dels diaris de Gombrowicz que t´aniria bé per a un gran finale. El roller-ball té cames i ha desaparegut de dins la bossa. T´emprenyes i el cerques per dins el lloc comú. No hi és. Dins la cuina. No hi és. Dins l´entreforc entre dos coixins abutanats i abuatinats del sofà (t´agrada una cosa de no dir deixar penyores per allà dedins) i tampoc no hi és. No saps per què penses en l´Associació d´Amics dels Pronoms Febles de la Llengua Catalana de la qual escrius els estatuts. I cop en sec trobes el roller-ball damunt les estovalles florejades de margalideues de la taula del menjador. On era? Sí, quan tornes a mirar, la fosca negra ja és densa. I dins la densitat d´aquells fondals ennegritant-se hi ha tota una constel·lació de lluernes de totes les formes geomètriques possibles, de totes les intensitats possibles, de dos o tres colors amb predomini del taronja i el blanc pur, mercurial. Així seria el Jo de l´escriptor, aquest reservori de material que («Escric per saber què escriuria si escrivís», deia Marguerite Duras, aquesta mestra de qui em vaig fer amic uns dies i sobretot unes nits en la Barcelona dels setanta, tan miraculosa i espurnejant com solitària i tràgica. Ho dic perquè quan es recorda aquesta època, aquesta dècada, ara que les dècades tenen intensitat de segles, tothom sembla que només va ser feliç navegant damunt muntanyes de nata i merenga a la babalà, ecs!) cadascú duu amarat per totes les cèl·lules del cos i que l´escriptor transforma en flux de paraules, un flux tan real com el flux seminal. L´escriptura com inseminació, com disseminació. Així de complicat. I Gombrowicz? Sí, els seus Dietaris comencen amb un missatge que s´avé amb exactesa amb el meu estat d´ànim mentre escric aquestes idees despentinades: "Dilluns Jo. Dimarts Jo. Dimecres Jo. Dijous Jo. Divendres Jozefa Radzyminska m´ha fet arribar" Aquí hi ha el bessó de la literatura, el desllorigador i l´espasa de Dàmocles. Cada mot tocat, cisellat, treballat per un subjecte és literatura del Jo, cada música feta a consciència dels mots per un subjecte és literatura del Jo, cada escultura de mots d´un subjecte és literatura del Jo. Ho sent així. Ho pens així. Per mor d´això no he volgut llegir mai cap dels nombrosos assajos sobre diaris, dietaris, autobiografia, ficció del Jo, autoficció i tots els noms professorals boníssims, cumlaudescs, per a tesis doctorals i d´altres decursos acadèmics. Em varen arribar, de rebot, els esquitxos de Serge Doubrovsky, professor i novel·lista francès, que va definir l´autoficció el 1977. Deia que hi havia autoficció quan l´autor es converteix a si mateix en subjecte i objecte del seu relat. Quina feinada de pensament, sobretot després de les escriptures de mestre Flaubert i l´espot publicitari de Madame Bovary, c´est moi! Ves a saber on hauria col·locat Flaubert dins el Bouvard et Pecuchet les teories de Doubrovsky! I sí, m´han interessat tots els articles de divulgació científica sobre la bioneuroquímica de la consciència. Potser per això em vaig llicenciar en Ciències Biològiques. Perquè els misteris de la ciència dita objectiva (matemàticament i tot sabem que el subjecte, el científic, l´observador sempre hi és) em semblaven l´aventura literària més apassionant de la Terra i el Cel.
I el llibres recomanat? Francesc Parcerises, Un estiu (Quaderns Crema), que és un bijou amb una polifonia de brillantons d´una llengua catalana en estat de gràcia. El dietari d´un poeta com Parcerisas és una feta i una festa de frases que van llatines i arrosseguen el lector cap a territoris plens de petites felicitats entreteixides amb lasubtilesa dels batecs de l´envelliment que et fer a cada atac de lucidesa verbal. Les aromes de la platja de Coma-ruga vistes per la lent rescatadora dels records infantils; els dolors de la fraternitat cap als amics malalts sentits per la lent ampliadora de les angoixes; les contemplacions serenes descrites per la lent enfocadora d´aquestres boires que posam de vegades en la nostra mirada retrospectiva. Quina frescor i llibertat dels mots a lloure, gràcies, Francesc! Rellegesc Judes i la primavera (Club Editor), a cura de Nicolau Dols. Revis la revisió i les noves informacions sobre aquesta obra mestra de Blai Bonet. Rellegir és la vertadera lectura.
