Passem a l´àlbum: Germans!, de Rocío Bonilla, autora/il·lustradora que poc a poc es va fent un lloc important, i de la qual ja hem comentat aquí altres aportacions seves. En aquest cas, a banda de la qualitat de la proposta hi ha un joc d´edició, ja que el llibre es presenta dividit en dues parts capgirades. Amb dues portades que tenen sentit propi. En una, un nin. En l´altra, una nina. Germans. Cada part la protagonitza un dels dos. En la que correspon al nin podem veure com aquest formula successives queixes contra la seva germana (el fa enfadar, és avorrida, ridícula, dominant...), i de bon principi la defineix de forma caricaturesca (rinoceront). Però, poc a poc, pàgina a pàgina, també hi ha valoracions positives... Com si es tractàs d´un joc de miralls, la part que correspon a la nina té el mateix sentit: queixes (molesta, tot ho trenca, és un pesat i un empanat...), i definició del germà (mico), i també poc a poc les queixes van moderant-se i apareixen valoracions positives... Les dues històries convergeixen en les pàgines centrals. Amb sorpresa. Divertit, agradable. Les il·lustracions de Bonilla sempre són positives, expressives, estimulants i contenen detalls significatius. Passem el relat breu. Brevíssim i simpàtic: Quina cua més rebel!, de Roser Atmetlla, amb il·lustracions de Valentí Gubianes. Una història de moixos i d´aucells. I de l´amistat final entre un dels moixos, que té una coa singular, i un ocellet boscater, un ferrerico blau (mallerenga blava, al continent). El relat és clar: alguna cosa hi ha, de vegades, en nosaltres mateixos, que ens impedeix actuar malament, que ens imposa pautes morals. Cal seguir aquestes intuïcions, perquè ens donaran profit emocional i perquè són les que ens ajusten la vida. Alhora, entenem que la força bruta o la prepotència no solen servir de res. I que una força menuda, però, intel·ligent i animada per la gratitud i pel que és just pot vèncer adversaris més poderosos que nosaltres. Ens agrada. Els colors vitencs i les figures particularíssimes i dinàmiques de Gubianes (valor ferm) reforcen la lectura.
I pel que fa al relat llarg, Soc una nou, de Beatriz Osés, dir que s´inicia sobre una hipòtesi l´acceptació de la qual per part del lector determina la valoració positiva de la lectura. És quasi un acudit: si un nin cau en el meu jardí des de les branques d´un noguer, cal considerar que el nin és meu com ho seria una nou que hi hagués caigut? Acceptat això, la resta del relat camina sola, i camina bé. El jutge, els testimonis del cas, perquè la situació es planteja en forma i en l´àmbit d´un judici, la protagonista advocada. I la nou, és clar: Omar. Un nin immigrant orfe que, en els successius capítols del text i per tot allò que aporta als diferents personatges, es va fent més i més entranyable. Bon premi Edebé de literatura infantil d´enguany, amb aquell únic punt inicial d´inversemblança. Tanmateix, llegir és creure. Creguem, doncs. Les il·lustracions de Jordi Sempere, més que correctes, de còmic, realistes. Presentades en doble plana i en dos nivells (història i fet concret, dibuix acabat i esboç), són punts d´anclatge ferm en la història. Ben escrit i configurat.