Hi ha paraules que vehiculen un ample espectre de realitat: aquesta n´és una. Quan això passa, no resulta mai perdre el temps preguntar-se per a la seva història i constatar les diferents capes de significat que s´hi ha anat superposant. Vegem-ho, ràpidament.
En els seus orígens etimològics, per tant, llatins, "cultura" volia dir "conreu, cultiu, conró"; d´aquí, "agricultura"; també, "tracte", per exemple, amb els amics: cultivar una amistat; referit a les coses sagrades, "observança dels rituals". Conclusió: connota un esforç per aconseguir alguna cosa a partir d´una altra: de la terra, per obtenir-ne el profit. Aquesta dimensió d´esforç sobre un objecte restarà sempre present en el contingut del mot.
Res d´estrany que passi posteriorment a designar els resultats dels esforços per adquirir coneixements; s´oposa a especialització, que concreta en una sola matèria la coneixença assolida i a ciència, que designa els resultats de l´aplicació del mètode racional empíric. Un home de cultura volia dir algú que posseeix coneixements amples. En aquest sentit, és gairebé sinònim de saviesa, de la qual subratlla el contingut teòric. Ha servit com a element de distinció entre les classes socials: la gent de cultura normalment forma part de les capes riques de la societat; la gent inculta, del poble. Amb honroses però poques excepcions.
A partir del segle XIX-XX la reflexió filosòfica se n´adona que hi ha un altra dimensió de la cultura que no s´havia tingut gairebé en compte: la seva funció d´interpretació de la realitat ofert a un determinat sector social. Es parla a partir d´aleshores de cultura de masses; de cultura del vi; de cultura clerical, universitària... també de les cultures, en plural. Em sembla que aquest és el seu sentit més interessant, perquè posa de relleu una dimensió de la vida humana d´importància cabdal: la necessitat de donar-se raó de les coses, del temps i de l´espai i de fer-ho de molt diferents maneres, precisament segons el temps i l´espai. La Història esdevé consciència de les diferents cultures que s´han donat en el temps i l´espai. I permet mostrar i demostrar que cada societat s´expressa ella mateixa a través de la cultura que ha estat capaç de crear. Això relativitza la pretensió de veritat universal i posa de manifest la falsedat de la voluntat d´un pensament únic: cada cultura parla del mateix (la vida i la mort) però ho fa de manera diferent.
I això em permet aportar una definició que m´agrada particularment: "cultura" és un sistema de categories, valors, pautes de comportament organitzats entorn d´un mite fundacional, que s´expressa mitjançant un univers simbòlic. Per mite entenc una idea-clau no demostrable per la raó, però capaç de suscitar adhesió emotiva, intuïtiva i afectiva. El mite es presenta com un absolut, del que es desprenen lògicament la resta d´elements que constitueixen la cultura concreta. Un exemple de mite: la raça; el consum; el progrés; el domini d´un poble sobre els altres; una determinada manera de definir Déu... en podríem seguir parlant, però hem acabat el nostre espai!
