Les crítiques que adverteixen que aquesta efervescència just és pels rics, pels privilegiats, són certament legítimes. ¿Però ha estat mai fàcil pels artistes trobar mecenes, poder pagar el lloguer del taller, poder-se formar, tenir accés a altres infraestructures culturals? ¿Hi ha hagut, realment, temps millors?
Fa vint anys, el barri dels majoristes de carn a NY (el Meatpacking District), era una zona llòbrega i semi abandonada ocupada per clubs de sexe fetitxista, prostitució femenina i travestida, camells, tavernes canalles i algun restaurant espanyol amb paella rància i vi de potada. L´olor de carn permanent en els camions que transportaven la carn a altes hores de la matinada s´estenia i ho impregnava tot. Els visitants noctàmbuls que s´arriscaven a entrar en aquell barri -no era aconsellable caminar-hi tot sol- ensopegaven sovint amb les llambordes irregulars i descompostes d´aquells carrers empedrats feia pràcticament cent anys.
En els ants vuitanta, però, el barri de Chelsea -just al costat- va ser adoptat per la comunitat gai i, deu anys més tard, Sex in the City va filmar alguns episodis en aquelles porxades industrials dels carnissers que ja començaven a reconvertir-se en galeries d´art i tallers d´artistes. La premsa general se´n va adonar que tot ja havia canviat irremissiblement quan un grup de prohoms van finançar la reconversió d´unes vies de tren en un parc públic (Highline). Ben aviat es van a començar a obrir restaurants, exclusives boutiques i showrooms de mobles de disseny i els travestits i els camells, coa baixa, van traslladar el seu negoci a la web.
El nou Museu Whitney acabat d´inaugurar és la triomfal corona d´aquest procés etiquetat com de gentrificació. Amb un edifici singularíssim de Renzo Piano, el museu s´integra perfectament en el paisatge industrial de la zona. A més de la seva col·lecció permanent d´art, una exposició inaugural idòniament titulada America is Hard to See (Amèrica és mala de veure) intenta aportar una visió polièdrica de l´art americà i no just enfocar-se en l´expressionisme abstracte que per a molts identifica el país. Es mostra, sobretot, molta pintura i molta escultura i una bona col·lecció -que per ara no predomina- d´art conceptual, instal·lacions, videoart, fotografia i altres formes d´expressió contemporània. Renzo Piano s´ha cuidat prou que a les sales d´exposició no hi hagi columnes, creant així enormes espais diàfans i oberts, i que totes les plantes tinguin jardins exteriors tant d´exposició com lleure.
El Whitney té voluntat ecumènica i ha dedicat una secció a la música. Les avantguardes musicals, val a dir, sempre s´han trobat incòmodes a les sales de concerts, espais pensats per simfonies i òperes. Les galeries i els museus, a falta d´alternatives, sempre han acollit els músics que altres institucions no volien entendre. Conlon Nancarrow (1912-97), homenatjat ara al Whitney, va viure sempre d´un estipendi familiar i, naturalment, es va fer comunista. Després de participar en la Guerra Civil espanyola, es va exiliar permanentment a Mèxic. Excèntric com era, pràcticament tota la seva música està escrita per a pianola o sigui per a un piano mecànic que obeeix estrictament les instruccions d´un rotllo de paper perforat. (No és estrany que en èpoques d´iPods, iPhones i iPads els comissaris del Whitney hagin destriat una potent poesia en aquest instrument). Tanmateix, la música de Nancarrow sona visceral, ràpida i ultra moderna. Youtube té uns quants exemples molt engrescadors i els hipsters barbuts i amb ulleres de pasta negra de Brooklyn no s´empegueeixen d´escotar-la. Les seves influències, curiosament, van ser dues fonts aparentment oposades, per una banda la música sacra medieval i per una altra el jazz veloç d´Art Tatum amb aquell imparable i propulsiu um-pa-um-pa de la mà esquerra i les lleugeríssimes corregudes de Mickey Mouse a la mà dreta. Tot això, naturalment, banyat per la modernitat d´Stravinsky.
A les tertúlies i sopars dels burgesos bohemis, sempre surt el tema de si la gentrificació -i concretament aquesta que sens dubte ha dut el nou Whitney- és positiva o negativa. Bé, va dir un en presencia meva fa uns dies: ¿hi ha qualcú que es queixi, quan visita Florència, que els Medicis van ser una família de banquers pocavergonyes?
Whitney Museum of American Art
99 Gansevoort Street - New York, NY 10014
www.whitney.org
