Seria el cas de Carme Riera, amb La veu de la sirena, Edicions 62 / Lumen, irònica i original recreació del relat clàssic de Hans Christian Andersen; la sirena de Carme Riera no és cap princesa, nom Cliodna, és nedadora professional, i, sobretot, no és muda, sinó que té veu, i una veu que té una modulació de timbre feminista.
Un dels èxits més recents de la narrativa en català (fins i tot amb un notable recepció al Principat, cosa no sempre fàcil per als autors illencs que no hi viuen) és Sicília sense morts, Club Editor, de Guillem Frontera. A vegades es nota a faltar la presència dins la narrativa catalana dels caires vius de la societat actual; una de les poques excepcions n´ha estat el valencià Ferran Torrent, que, en les més recents novel·les, relata l´espiral frenètica de la societat valenciana envers el diner fora mida, la destrossa urbanística, la febre immobiliària, de la mà d´uns polítics sense escrúpols i xavacans; Guillem Frontera s´arrenglera dins aquesta línia realista, en forma d´un thriller ben assaonat (es noten els anys d´ofici) que ofereix un retrat estremidor i desolat de l´actual societat mallorquina. Aquí no es podrà dir allò que la coincidència de la ficció amb la realitat és pura casualitat.
Supervivent de la fornada de narradors de devers els setanta és, també, Antoni Serra, entestat a fer una narrativa atrevida i trencadora, que publica ara Darrer llibre d´impertinències. Onze narracions indignes i una novel·la curta intimista, Edicions Documenta Balear, obra que, d´una manera més elusiva, però no menys incisiva que la de Frontera, reflecteix, a través d´uns personatges descentrats, una imatge desencisada de la societat mallorquina, engolida per la falsa modernitat i l´estupidesa; pel to i les maneres pareix com si Antoni Serra reprengués i continuàs l´univers narratiu dels primers reculls de relats, com és ara Tríptic del viatger.
Un dels narradors més prometedors en català és Jordi Nopca, que, amb Puja a casa, L´Altra Editorial, ens ofereix un conjunt de deu relats plens d´imaginació, de situacions diguem-ne absurdes i mancades de tota lògica, protagonitzats per parelles de diversa mena; potser massa deutors de la voluntat de sorprendre el lector a cada línia, els relats estan molt ben ordits i amb un estimulant ritme narratiu. Són alhora un retrat precís de les «societats líquides» que vivim i patim. Més lligada a la tradició és la novel·la Mentre el llop encara aleni, Edicions Món de Llibres, de Jaume Pons Lladó, l´estrena literària de l´autor, que va obtenir el premi Ciutat de Manacor de narrativa Maria Antònia Oliver, que, d´entrada, podríem qualificar d´històrica, en la mesura que es localitza al segle XVI mallorquí i que bona part del materials provenen de dades d´arxiu. Però seria injust encasellar-la com un detallat retrat del segle esmentat; trescant-hi una mica a fons, la novel·la podria ser un retrat tan actual de Mallorca com el de Frontera.
Una literatura coixeja massa si no disposa de l´aportació de bones traduccions; aquestes passen a formar part de la tradició literària pròpia, tant com les obres originals. Unes quantes coses boniques, Adesiara Editorial, de l´escriptor asturià i en asturià Xuan Bello, originàriament publicades al desaparegut diari Les Noticies, és un recull de textos de caire híbrid, entre la crònica, la confessió autobiogràfica i la narració; en tots hi batega de fons la passió per la literatura; no ens equivocaríem si situàssim Xuan Bello en la línia dels millors periodistes de la hispana terra, com Álvaro Cunqueiro, Josep Pla, Josep M. de Sagarra o Julio Camba.
