No és fàcil, per tant, treure aguller de tanta varietat: quin és el tema de la triennal? Quines són les tendències que dominen? Hi ha un mitjà que prevalgui sobre una altre? Podem finalment enterrar la pintura i, fins i tot, la instal·lació i el vídeo art? S´ha consagrat i institucionalitzat, finalment, l´art digital? Que hi ha del darreríssim sound art?
Com a totes les exposicions d´art coetani (els 51 artistes representats són barbamecs entre 20 i 40 anys) el visitant s´ha d´armar de coratge i ha d´estar preparat per llegir etiquetes i escrits explicatius. Molts d´ells. No un, ni dos: molts. El feixuc catàleg també ajuda. El moment d´eureka arribarà, finalment, depenent de l´obstinació de l´espectador. I s´ho paga ser persistent. Poc a poc, l´emmagatzemament d´objectes variats comença a cobrar forma i el relat que els comissaris volen contar comença a fer-se evident. Just que l´argument de la narració és que no hi ha cap argument ni cap trama, no hi ha categories vàlides; ni possible classificació entre el que podria ser pintura, i escultura, vídeo art, performance, etc. No hi ha diferència entre ser artista, comissari o crític, tampoc! Les categories s´han fet tan borroses que ni el cos és mascle o femella, com és el cas de Juliana Huxtable, artista que fa art de la transformació del seu cos del gènere original masculí al femení. I no hi ha diferència entre creador o creat: Juliana participa en la mostra com artista i com objecte (vegeu l´escultura que d´ella a ha fet Frank Benson).
Semblaria, per tant, que tots aquests artistes joves han abandonat les categories -tot tipus de categories- però, contradictòriament, tenen una cosa en comú, crec jo. Tots han assimilat els enfocaments acadèmics dels darrers 30 anys. Desconfien del valor estètic com a tal, però creuen en el context polític i social que determina el suposat valor estètic. Tots són "artistes polítics". Les causes que defensen, denuncien o senzillament comenten són molt variades però, fins a un cert punt, previsibles. L´ecologia, per exemple, traspua en la performance d´Eduardo Navarro (Buenos Aires, 1979) que comenta la desaparició de la tortuga més vella del món a les Galápagos. La lentitud de les tortugues també és un revulsiu, segons ha afirmat, a la velocitat que possibilita la web. El català, resident a Brasil, Daniel Steegmann Mangrané (Barcelona, 1977) crea una instal·lació amb ulleres tri-dimensionals de videojoc que, si no et causen un mareig, et fan veure l´exuberant Mata Atlântica, un dels tresors ecològics mundials. El capitalisme salvatge i la globalització tenen una sala que recrea el Zuccotti Park de NY, prop de Wall Street, ocupat durant el 2011 per centenars de manifestants que denunciaven les barbaritats i abusos dels grans bancs. La causa comuna que tots glossen, però, és l´efecte de la tecnologia en l´art i la pèrdua de privacitat: el títol de la mostra és prou evident i es pot traduir com a "públic envoltat, encerclat o atrapat".
És fàcil ser escèptic davant aquesta triennal. I és fàcil sentir una potent nostàlgia per la pintura a l´oli i les marines. Tanmateix, algunes de les queixes que se solen sentir sobre el descarat comercialisme de les grans mostres d´art del circuit internacional (Basilea, Miami, Hong Kong, Venècia) afortunadament no es poden aplicar aquí. Tots els artistes són pràcticament desconeguts (en termes relatius, clar), aquí no hi ha Jeff Koons i Ai Wei-Weis que valguin... i l´art que fan és, per definició, anti-comercial perquè no creen objectes que les cases de subhastes puguin adjudicar mai a ningú. Per tant, si un es fia dels comissaris, aquesta triennal es un intent sincer i franc d´intentar veure el futur de l´art. Mentrestant queda la sensació que tot plegat és per ara un poc diforme, com un gabinet de curiositats replet d´objectes interessants i fins i tot engrescadors, però de tota manera inclassificables, incategoritzables. Per ara, almenys.
2015 TRIENNAL:
SURROUND AUDIENCE
New Museum - 235 Bowery, NY
www.newmuseum.org
Fins al 24 de maig
