Les entrevistes i l´interès general de la premsa i el públic van in crescendo, provau, si no, de fer una cerca a Google i veureu... I Harvard, el Lincoln Center i fins i tot el centre Reina Sofia de Madrid, l´han convidat a impartir seminaris i a estrenar obres. La seva música, efectivament, està causant un tsunami en el món musical i tothom, poc més o menys, ja n´ha sentit les sacsades.
Fins fa ben poc, emperò, la majoria d´aficionats no sabien qui era aquest Adams. De fet, se´l solia confondre amb un altre Adams, també compositor, també nord-americà, també poc més o manco de la mateixa edat i, per acabar de complicar-ho, bon amic seu, però infinitament més famós per obres com Nixon in China. El nostre Adams, per raons obscures, havia caigut fora del radar dels mandarins de la cultura: ni crítics ni periodistes, ni professors, ni gestors culturals l´havien reparat. Part de culpa era seva: Adams ha viscut a Alaska des de fa 40 anys i s´ha dedicat sobretot -i aquest detall és fonamental per entendre´l- a la militància en organitzacions ecologistes.
¿Què té la seva música que finalment hagi esclatat com un tsunami furiós en el món musical? Durant anys va tocar en bandes de rock fent versions dels Beatles i els Beach Boys. Un dia va descobrir Frank Zappa i va entendre la música podia ser ART, en majúscula, a més de ser una forma de diversió i entreteniment i gràcies a Zappa se li van va revelar les avantguardes musicals de la segona meitat del s. XX: Edgar Varèse, Morton Feldman i John Cage. Mentrestant una inesperada distracció el va desviar d´una carrera musical normal: l´ecologisme. Alaska i l´ecologisme aviat -i afortunadament- entintarien la seva música. Com Debussy que va "pintar" les ones a La mer o com Oliver Messien que va transcriure en solfa el cant dels ocells o com Varèse que va il·lustrar amb música el desert amb Déserts, la música d´Adams es caracteritza no tant per evocar un paisatge o una àrea natural sinó per "ésser" aquest paisatge.
Una de les seves obres més conegudes es Becoming Ocean (Ésser l´oceà). Es tracta d´una obra llarga, parsimoniosa i de grans dimensions (en aquests aspectes recorda Wagner, Mahler i Bruckner). Amb la repetició lenta i obstinada de pinzellades de colors orquestrals, el públic arriba a "entrar" en la música i "esdevé" aigua marina, mar, oceà, marees, correnties i xuclades cap endins i xarrupades cap a fora: un tsunami no bel·licós, pacífic. L´alternança cíclica de moviments d´ascens i de descens del nivell de l´aigua es tradueixen en música en un llarg crescendo (un orgasme que sembla no arribar mai) i un igualment llarguíssim decrescendo (una distensió gentil i una exhalació prolongada). Així com la majoria de música explota tres elements principals (melodia, harmonia i ritme), aquesta obra pràcticament prescindeix d´aquests i es basa primordialment en la textura o superposició d´elements repetits constantment i sense cap urgència. (Youtube té exemples d´aquesta obra).
Adams té una vena, diguem-ne, mística: pràcticament tota la seva música evoca Alaska, la seva majestàtica naturalesa, la seva brutalitat, el seu silenci, la seva blancor, els hiverns en tenebres permanents i els estius mancats de fosca negre. Al centre Reina de Sofia de Madrid, l´únic lloc del país on la seva música s´ha pogut sentir, el 2013 es va presentar sense èxit Inuksuit inspirada pels ritmes dels seus nadius d´Alaska. A youtube es pot veure una espectacular execució de l´obra a NY: el públic xerra i deambula, els infants juguen o dormen i, mentrestant, 100 percussionistes timbalegen indolents. Com Finnegans Wake de James Joyce que no es pot llegir com es llegeix Balzac, les obres d´Adams no es poden escoltar des d´una butaca en silenci com s´escolta Chopin. I aquest és el seu vertader tsunami, la seva autèntica revolució: no just haver transformat la música en sí, sinó la forma d´experimentar la música.
