E ls més de 150 premis atorgats als vins de Miquel Gelabert demostren que són fruit del treball constant i no pas mèrit de la sort. Ell es confessa un enamorat del vi des dels 15 anys, quan va començar a fer feina d’ajudant de cuina a un hotel. Gràcies a un cambrer valencià que treballava amb ell i a qui li agradava beure’n de bo cada vespre per sopar, va començar a tastar-lo i a descobrir-lo. Anys més tard, va entrar a formar part de la Confraria Tastavins de Manacor (creada el 1982 per Pere Bonnín, Joan Caldentey i Toni Gelabert, amb l’ajuda de Jaume Mesquida). Poc temps després, i sense fer-ne comptes, l’any 1985 es va fer càrrec de la vinya que tenia el seu sogre, Joan Miquel. Just li’n quedava una quarterada, a Son Moix, perquè l’havia arrabassada, ja que no li era rendible. El sogre el va animar i així va néixer el celler, també gràcies al suport de la seva esposa Maria. Curiosament, l’any 2015 -és a dir, 30 anys més tard- el seu fill, Miquel Gelabert Miquel, decideix innovar i aplicar els seus coneixements de biotecnòleg i enòleg per fer proves i crear el primer escumós del celler: Son Moix. Avui parlam del rosat, fet amb un 90% de Pinot Noir i un 10% de Callet, un raïm que prové de la parcel·la primigènia, que es premsa junt, amb la rapa i sense afegir-hi sulfits. Després, reposa 3-4 mesos en dipòsit amb remogudes dels pòsits, mentre que un 10-15% ho fa en bota de roure. Ha estat 50 mesos en rima i el degollament es fa a mesura així com ha de sortir al mercat per tal que aquest extra brut (sense sucre afegit) sigui més fresc. És un vi de color de pell de ceba, amb aromes afruitats, reminiscències de violetes, amb una bombolla molt ben integrada, finíssima, amb un postgust de notes de pastisseria i un final llarg, ideal per combinar amb salmó fumat, carn blanca i, fins i tot amb uns escaldums o una porcella al forn.
