A- Algú que moltes vegades desapareix dins la cova dels pensaments. El narrador es troba indecís en una bifurcació de camins. Cal que en prengui només un. I ell voldria ser el viatger que va per tots i cap a llocs diferents. Els estudiosos del cervell poden dir que aquest desig és el començament de la follia. Té una dona al cap. Una protagonista que fa estona que vol sortir. Emperò el narrador no acaba d´entendre l´ànima d´aquella dona que li conta la seva vida amb l´harmonia de les coses marcides, amb el gust d´un ja està fet, però l´escolta amb tots els sentits de l´ànima.
B- Les paraules s´obren cap a la llum. Tanc els ulls. Torn a viure dins la nit, la nit profunda, sense una escletxa de claror, sense ni una estrella, la negranit que em dóna visions que omplen aquests ulls meus devastats per la vellúria. Tanc els ulls i ensum els perfums del roserar amb totes aquelles varietats de flors que omplien els solcs dels quadrants i s´enfilaven per les columnes d´una pèrgola sota la qual Maria Bel i jo jugàvem amb nines de pedaç, cuinetes de fusta i daus amb les lletres de l´alfabet. Tanc els ulls i s´entremesclen els colors de les flors de jacint i les flors de les clívies, dels lliris d´aigua i dels pensaments, dels narcisos i de les francesilles, dels agapants i de les bignònies, el petit mur que ho envolta tot és de flairós romaní i damunt els porxos sota els quals ens refugiàvem els dies de pluja hi havia una heura esponerosa plena de merles negres amb el bec carabassa.
Des de ben petita m´agrada fer robeta inventada meva. Fer joies.
C- En cada jorn hi cab tota una vida. Aquesta feina d´inventar vestits per a l´espècie humana, si la fas amb la tradició reinventada cada dia de l´artesà, entravessada amb aquella efervescència de l´exploració, descobrint l´ull nou de fresc que esclata on menys ho esperes o reforçant amb paciència la llenyosa capa protectora que et dóna punts de vista sobre el passat, és d´una noblesa vertiginosa.
Vaig per foravila i cull fulles seques i un poc trencades, branquillons que ha tomat el vent, males herbes musties a la vora d´un camí, unes plomes de teulader de color de pruna i de cel, unes pedretes de torrent, la calavera neta d´un ocelló, els èlitres daurats d´una libèl·lula, unes pinyetes, unes tiges de palla i quan arrib a ca meva ho classific i ho prepar per formar les brodaries que cosiré en una tela de chantilly o en un guipur on hauré fet tramar una constel·lació de vidrets de swarovski que brillaran rere aquelles arrels com venes estremides on, entre els colors lluents d´aquella ploma de gavina que hauré pintat amb porpra vertadera, creixarà una claredat€
En Joel Yahir m´havia dit paraules alades de tan senzilles, de tan rabejades per la veritat de la seva veu fosca, aquell jove creador de moda de Sicília que havia presentat a l´Hotel Setpins, en una gala contra el càncer, una col·lecció d´una dotzena de models damunt maniquins que semblaven un estol de cossos a lloure amb una banda sonora de navegant: aquells vestits únics fets amb compressions de teixit, amb esfilagarsaments i amb una costura a mà de centenars de caigudes dels plecs i dels replecs, sí, aquests vestits m´havien mostrat l´efervescència de l´estètica d´un creador nou de trinca empeltat de la tradició que de vegades em sorprenia amb frases que em deixaven estormiada: L´estómac és el centre de l´univers i el lloc del destí. M´he aprofitat d´un savoir faire francès clàssic —Poiret, Molyneux, Lanvin, Blatt, Maggy Rouff, Robert Piguet— encara que tenc el taller a Tornanti, un poblet ran de mar: he fet feina amb la casa Riosif. Allà he trunyellat amb precisió els meus vestits amb perles antigues, tuls brodats amb pedres semiprecioses damunt les pintures abstractes sobre vellut de seda i tot relligat amb efectes delicadíssims com el sargit. He fet una col·lecció com una simfonia de teixits associant-los amb noms de colors i acords de matèries. La fragilitat i la discreció són els components d´un chic sobirà. M´ho pas molt bé amb les teles." Això que sembla tan complicat, aquesta moixarra vella que escriu, ha, ha ha!, ja ho sabia només veure l´obra. Hi havia molta de passió per la pell dels teixits, molta de curiositat fonda en aquelles mans que es movien com si diguessin més del que les seves paraules expressaven, com si enteixinassin els mots en el vestit.
D- I això què és? Les memòries d´una cosidora que fa joies bellíssimes amb no-resos? Ja ho havia trobat! Ja tenia la clau que obre aquell pany que em costava tant raonar. I tothom diria que som una dona assenyada! Però tenc les meves rauxes, que es desencadenen de la presó on les tanc, quan menys ho sé. I ara mateix puc, quasi, assegurar que aquesta follia de la roba d´en Joel s´ha igualat amb la raó, amb la meva raó. M´avorresc tant si no vaig viva, l´amic Baudelaire ja m´ho va dir a l´obertura de les Fleurs du Mal. L´avorriment, la negror, la tristesa, l´spleen, el desfici, l´anestesiament, el desesper m´assetgen en aquests temps frenètics on tothom fa com si no passàs res quan les grans pandèmies del cos i de l´esperit són les notícies de primera plana de tots els multimèdia. En sec torna el misteri, l´enigma, aquella correntia fonda i rara que m´umpl de pampallugues amb el record d´aquelles robes en què el teixit no existeix: un tul brodat de bell nou, fil per fil, de rissos de llana, o incrustat de copinyes nacrades i randa, menjada pel temps, i pintat amb el virtuosisme d´una miniatura; aquella correntia en què en Joel, les seves ninetes color d´albercoc davall la llum indirecta de tons verd maragda, les ninetes que em fiten com dos fars que les parpelles encenen i apaguen, no és un desconegut retratat per Bruce Weber a un catàleg de Vogue o de L´Officiel de la Mode, sinó una presència que es contava des de la terrassa penjada sur-mer dels jardins de Bellesguard, on el paisatge estrena una aparença diferent en front de les mirades -les ones, blanc sobre gran negre, m´entraven pels ulls- i els mots que ens enllaçaven eren més tensos i més terrenals. Som una gran refractària que detesta tots els conformismes. Per això m´he de confessar amb mi mateixa en aquest carnet de notes, un quadern en espiral de tapes vermelles com quan era una estudiant de filosofia pura, on voldria sedassar aquestes miríades de puntets de llum i de fosca que suren dins la meva visió, movent-se sense atur, i que he de recompondre i fixar com en un trencaclosques infinit, com si fossin les tessel·les d´un mosaic desfet pels tremolors de l´esperit encarnat, sí, per la carn que tremola sense aturall.
