L´atracció violenta, massa violenta, d´un retorn a l´origen, d´una fusió amb el caos primer. Mon pare va morir ahir vespre. Va morir així com ell volia, al seu llit de can Soliu, la casa pairal dels Verger de Salern. El meu germà Llorenç m´havia avisat feia una setmana que el final s´acostava. Per això vaig venir de Barcelona a l´escapada. Encara que jo sabia, com tothom, que ja s´havia mort feia cinc anys quan l´alzheimer l´havia convertit en un zombie. Però sempre havia pensat, en aquells darrers estius i tardors que havia passat cuidant-lo al poble, que em reconeixia. Tothom em tractava de beneita, però a mi no m´importava. M´imaginava a mi mateixa en la seva situació. Em posava al seu lloc. Sé que és impossible, però m´ho imaginava a fons. I estava segura que hi havia alguns moments en què encara que les maleïdes proteïnes alzheimeresques bloquejassin milions de neurones cerebrals, n´hi podia haver algunes que s´escapassin de la feta, que sobrevisquessin intocades en algun espai recòndit i permetessin al malalt una lluentor de consciència.
En Llorenç em deia que volia saber més que els metges. I també em repetia amb una expressió no gaire agradable que això feia part de la mala consciència que tenia per haver deixat la família abandonada després del meu drama.
La fam de llegir i el desig de saber. Vaig estar segura que mon pare havia perdut el cap del tot perquè va deixar d´anomenar-me amb aquell diminutiu que m´havia tret ell i que a mumare l´empipava tant: Ceta. I també perquè cop en sec no va tocar cap llibre i es passava tot el temps davant la televisió, ell que sempre l´havia desjectada com la gran màquina menjacervells d´aquests temps. He pensat molt en mumare aquesta darrera setmana. Per un cantó va ser una sort que partís amb aquell infart sord que se l´han dugué mentre dormia. I fou just abans que diagnosticassin la malaltia a mon pare. També vaig creure, sense dir-ho a ningú, que una cosa anava lligada amb l´altra i que aquelles dues criatures que s´havien estimat tant no podrien estar molt de temps separades. No ens assemblàvem gens, ella i jo. De petita hi va haver una temporada que li deia per fer-la enfadar que jo era adoptada com les bessones xinetes de la tia Solín, però que a mi m´havien agafat d´una família mallorquina i per mor d´això no tenia els ulls com dos tallets. Tu ets rossa i amb els ulls blaus i jo som negrellona i amb els ulls de cabra. I mon pare també és ros. Som adoptada! Només en Llorenç, d´un ros platí i uns ulls verds blavosos, és vostre. Amb mon pare rèiem molt quan la vèiem tan encesa i ens amagàvem perquè ella no ens afinàs per devers el ginjoler del corral. Dijous passat vaig veure que els gínjols eren madurs i en vaig agafar una bona senalleta. I el primer que vaig fer, com quan era petita, va ser dur-los a mon pare. Ell sempre feia una festa quan veia aquelles primeres bolletes marronoses amb un gust indefinible entre la poma i l´atzerola. I aquell matí, assegut al sofà davant un magazín de la televisió, els va mirar com si li mostràs un producte exòtic i em va dir que no se´n podia avenir dels imposts que gravaven les cases de camp, que això era un mal senyal. Em vaig posar un parell de gínjols dins la boca mentre li somreia i li deia que eren boníssims. I em va renyar perquè a la meva edat encara jugava amb pepes. Rosa, quantes vegades t´he de dir que les pepes són per a les nines? Tu ja ets una dona condreta i hauries de jugar amb homes. Vaig haver de partir de quatres perquè esclafia de rialles. Sí, des que havia perdut el cap jo era la tia Rosa, una germana de mumare que no s´assemblava gens a mi: era baixeta i pèl-roja, mestra d´escola, tenia un caràcter molt autoritari i mon pare sempre havia tingut un feble per ella i l´havia ajudada molt. Vull retenir les coses lleugeres que transmeten a la nostra vida el seu gust i el seu color, però haver de vetlar mon pare tota la nit em sembla un dels costums més bàrbars que encara persisteixen en aquesta terra.
Aquesta absència d´inquietud m´inquieta un poc. No he plorat. Aquí, en aquesta capella mortuòria que s´ha muntat dins l´alcova dels pares amb el bagul obert al centre entre sis grans atxes enceses i amb les parets endomassades de negre, tothom plora, resa o calla en diferents formes i versions. En Llorenç té els ulls vermells i inflats, la seva dona, na Bel, gemega fluixet tot el temps, les seves dues filles tenen el mocador entre les mans i el nas, la tia Rosa no s´atura de xuclar, l´oncle Felip amolla un "no som res" cada estona, la seva dona, la tia Maciana, passa el rosari fort entre llàgrimes, hi ha cosins que no recordava, alguns amics de mon pare, veïnats i coneguts, que li contesten fluixet.
A la cuina, gran, amb una foganya en forma de campana emblanquinada gegantina i amb una taula de pi per a més de quinze, na Beatriu, que és un dels puntals de la casa que sempre ha fet tots els papers, teta, serventa, cuinera, majordona, infermera, etc., té taula parada per a tothom i a poc a poc es crea un ambient de conversa amb l´excitació nerviosa que inconscientment provoca una mort.
Segurament assistesc a una fi d´època. Aquella mescladissa de gent que menja, beu i fa bugada de qualsevol xafardeig em sembla la cosa més normal del món i alhora un espai que està a punt de desaparèixer. Em fix en la pressa com es buiden els tassons de vi i els plats de frit i les palanganades de carn fregida. Aquell perfum dels plats m´ha fet entrar en gana. M´assec un costat de la taula devora dos amics de mon pare, de l´oficina. He saludat a tothom i he fet el cas que tocava segons la relació, però no m´havia fixaten ella, en aquella dona prima i blanquinosa que no m´imaginava mai que pogués trobar avui. He tingut una girada de ventre. Vestida amb un conjunt gris fosc està a l´altre cornaló de la taula i em mira de biaix. És na Concepció. Tot aquell passat que vull oblidar m´ha caigut com una allau damunt i m´he sentit empetitida, perduda, a l´altre cap de món. Aquella amiga de l´institut que no havia vist des de feia anys va ser la primera al·lota d´en Pere. Només de pensar en el nom de l´estimat els ulls se m´han entelat i se m´ha entravessat el bocí.
Retorns de culpabilitat, hores negres en què et tems que cal acostumar-se a la mort que duim dedins. Tots els meus sentits s´han despert de sobte. No sé què he de fer. Per sort ningú no em fa cas i ella sembla molt enfora, en un altre planeta. Crec que en Pere m´ho va dir quan feia dos mesos que sortíem plegats. Si un dia na Concepció et dóna mal bocí no ho trobis estrany perquè li vares prendre el nòvio. I reia i reia amb aquelles dents tan blanques i aquells llavis tan vermells que sempre em feien mosseguera. Ets un malanat! Estava tan enamorada que no hi vaig donar gens d´importància. Però un dia d´estiu quan ja ens havíem casat vàrem trobar na Concepció a una cafeteria de Salern i ens saludàrem recordant els vells temps. Fos com fos en la seva mirada fosca vaig veure com una claror malèfica com si em miràs una enemiga que des del seu territori em recordàs que no hi ha cap fet que pugui quedar impune. Sé que no ho vaig voler comentar a en Pere.
I quan ell va desaparèixer, aquell diumenge dels darrers dies d´estiu, abans de partir cap a Barcelona, vaig pensar en ella. I li vaig telefonar com si fos algú que em pogués donar alguna llum. Només em va dir que no sabia res d´ell des del dia de la cafeteria. I acabà amb unes paraules enigmàtiques: A en Pere li agradava molt la torre dels Fangadors. Vaig avisar que anàssim a aquella torre de senyals damunt els penya-segats altíssims sobre les ones. Dedins no hi havia ningú. Però al costat trobàrem les roderes de l´emagé esportiu d´en Pere que es dirigien directament al mar.
Quan m´he aixecat per anar a saludar na Concepció ha entrat dins la cuina una rata pinyada del corral i tothom s´ha esverat una cosa de no dir.
