Passes pel futur

Per què no puc deixar d´una vegada per totes les ressaques de l´emoció i pensar amb el trencament amb na Marcel·la amb un aire lleuger, divertit i atent, sense oblidar la gravetat dels fets? Tu tens vint-i-set anys, un home violent i una filla petita. Tenir relacions amb una al·lota com jo que ha acabat la selectivitat i no sap per on ha de tirar a la vida és mal de dur, ja ho sé. Per afegitó a ton pare l´han imputat per un tema de robatoris amb rotllos de carreteres i, tot seguit, a ta mare l´han ingressada amb atacs de no saben què. Una vida de fotonovel·la ben fotuda. No sé si això ho vaig escriure dia 23 d´abril, quan estava tan tirada dins el llit que no vaig tenir ni forces per fer allò que tant m´agradava el dia de sant Jordi: passejar per les paradetes de llibres de tot Palma, remenar autors, mirar els escriptors quan signen, comprar una rosa per a tu. Stop! En Joan Servera, que crec que està en el grup de comunicació de l´Assemblea de Docents m´ha demanat que li escrigui unes línies del perquè vaig dissabte, dia 25 d´abril de 2015, demà!, a la Marxa per l´Educació. També li he de dir quantes de passes faré, o sigui de quin poble sortiré: vull sortir d´Inca, 37.625 passes. Vaig per feina: Faré 37.625 passes a la Marxa per l´Educació perquè sé el que hem perdut amb aquest govern del PP que ens ha fet la vida impossible, ha maltractat els mestres, els estudiants, els pares, els malalts, els baldats, els miserables, els afamegats, ens ha volgut fer més pobres de llengua i d´esperit amb lleis, decrets i prohibicions contra el nostre català i la nostra cultura de cada dia amb aires militars i dictatorials, i ha deixat ferides i xanxos a voler. Perquè sé que t´he perdut, Marcel·la, puc entendre també que molt que ha perdut aquest món que ens envolta per mor d´aquest mal govern d´una majoria absoluta pepera i la seva criança. Això darrer no li ho copiaré al mail, of course, TIL maleït! Stop! Tot ha anat com una seda, fa solellet i de dalt a baix el tren d´Inca està tenyit de camisetes verdes. Vaig amb na Coloma, en Pol, en Roger, na Damiana, en Marc i un nebot músic d´en Pere Pla que no sé què nom. Vertaderament el que em va dir el doctor Binimelis va a missa. T´has de distreure, t´has de distreure molt. I aquí, amb aquesta marxa que duu tothom, sent que els meus problemes són un doiarro, i que això de passes cap endavant és un bon objectiu en un moment en què ens volen adormits, empardalats, robotitzats i aturats. En un tres i no res foren quasi les deu i ja sentíem la batucada de Fil·loxera de l´infern. Quin nom més encertat! Després tot ha estat com una muntanya russa plena de pujades i baixades, de voltes circulars, d´enlairaments. M´han donat el carnet. M´he fixat que tothom va de verd i duu motxilla. I jo amb la meva bossa de pell negra que em regalares tu! Na Tonina Siquier ha fet un cant. Serem cent milions de passes per l´educació. Com m´agrada la imatge. És com un conte de la tia Rosa de quan era petita: una nina que s´havia perdut a cent passes de ca seva i no la trobava ningú. Sé que fou meravellosament angoixant. Però em va ensenyar què era l´espai i el temps. Stop! Quina viada hem fet per arribar a Binissalem! Na Damiana té un problema terrible amb la mare que beu massa i m´ho ha contat entre llàgrimes. Allò m´ha servit per donar-li forces, jo que no en tenc. I al final l´he feta riure. He menjat una taronja que no havia passat per la cambra frigorífica. I cap a Consell! Hi ha moments en què em separ de tothom, la qual cosa és impossible, i em dedic a cartografiar la serra de Tramuntana, que amb la pujada del sol va canviant de color. Ho trob una de les coses més entretengudes que hi ha. A Consell ens esperaven uns xeremiers i una al·lota de la marxa ha cantat una tonada de batre. Crec que ha estat aquella música el que m´ha encisat. I quan ja havíem sortit de Consell no sé com, trup-a-trup he sentit que queia dins un clot, que el clot m´engolia i que em pegava un cop fort a la cuixa. També he sentit tot d´una un cossarro que m´agafava mentre em demanava si m´havia fet mal. Tot ha estat un regir. Però el meu salvador, en Jacint, s´ha convertit en el meu coach, acompanyant i infermer privat fins a Santa Maria. Stop! Només puc escriure que em sent frívola, superficial i un poc tirana i dominadora. En Jacint, que duia tota una farmaciola, m´ha posat mercromina a dues feridetes que m´havia fet al genoll dret i ha insistit que tenia un amic que em podria acompanyar en cotxe. De cap manera. Li he dit que volia dinar amb ell perquè em seguís contant les seves aventures per Tinduf, Marràqueix, Tunísia i Egipte. A Santa Maria ens havien rebut amb una batucada sensacional de Sambad´Aki. Hi havia uns malabaristes que feien bots increïbles damunt xanques immenses i duien calçons blancs de camisetes verdes, ballarines amb tutú i nas de pallassa, unes al·lotes amb niguls verds de globus que s´enlairaven. M´he sentit al circ. El cap m´anava a mil. Després les coses s´han precipitat devora la voltadora. En Jacint, que coneixia els racons d´aquell gran restaurant de noces, bateigs i comunions m´ha col·locat en una taula especial que ens donava certa intimitat. He menjat i sobretot he begut un vi negre puntironer. I he escoltat un Jacint que em contava fetes tan diverses i inèdites que em deixaven astorada: "Un pic a Casablanca vaig reparar en unes taques fosques damunt la vorera. Devien ser de morques o de pintura. No semblaven ni monedes ni illes. Jo les mirava fascinat per la seva manca d´interès." Allò m´ha fet molt de bé. I quan ja havíem pres un cafè que tenia gust de xicòria, m´ha duit a un lloc per acabar de curar-me. Era una sala petita on hi havia un bicicleta a una paret, moltes de capses i un sofà mig esbutzat. Allà, damunt el sofà, ha començat a fer-me fregues als genolls, i després a les cuixes... i després ja m´ha llevat els shorts i les bragues i ho hem acabat d´arreglar... però ben arreglat: com a nova! Com si la Marxa per l´Educació m´hagués despertat sensacions molt antigues, olors perdudes, imatges del meu passat quan m´il·lusionava per qualsevol jutipiri. Quan hem sortit cap a la marxa no volia veure ningú conegut perquè em sentia transfigurada, estava segur que em notarien que ja era una altra. Una al·lota cantava una lletania, i a cada invocació un grup li contestava "No ho oblidam!": No oblidam el TIL. No oblidam els companys expedientats. No oblidam els percentatges de seguiment de vaga de la Conselleria. No oblidam en Bosc esponja. No oblidam na Trepitja Moma. No oblidam n´Estarelles. No oblidam n´Antonio Camps i les seves llistes negres. No oblidam n´Aguiló i els seus pogüerpoins. No oblidam la derogació del decret de Mínims. No oblidam García Moles i les seves pressions d´inspecció. No oblidam les instruccions rebudes sense signar. No oblidam la llei de símbols. No oblidam la prepotència, la ignorància i la falta de diàleg dels polítics del PP i la seva forma de fer malbé l´educació, la sanitat, els serveis socials, la llengua i la cultura. Allò m´ha deixat fascinada. He anat de la mà d´en Jacint fins al Pont del Tren. Allò tornava a ser la festa dels cent mil. El riu verd ha travessat el Parc de les Estacions devora un cadafal on hi havia uns balladors amb un rètol que deia Bolivia y su folklore. Ens hem saludat amb els bolivians que ens havia enflocat l´Ajuntament. Hem rigut plegats. Després he perdut en Jacint. Crec que ha estat al carrer de Sant Miquel just a l´entrada impossible de la Plaça Major, estibada de gent que es manifestava, cridava, lluitava, cantava i parlava en defensa de la llengua i la cultura. L´he cercat infructuosament. Damunt els milers i milers de caps que feien mosaics, el dibuix de Miró per a l´Obra Cultural Balear em semblava una estrella que ens marcava el camí, les passes del futur. I aquella olor d´en Jacint, que he descobert quan he arribat a ca meva, era el testimoni d´alguna cosa senzilla, excitant i serena, nova, que m´havia passat en un dia memorable.