ATZAR, BELL ATZAR. No enraonaré amb la llengua postissa i fada de l´estàndard català: per a mi és molt carregós i sense sentit. M´expressaré en els dialectes dels roquissars i les salines, dels terrossos i de les serres, i els dialectes, com que són nats de l´argila, de la sabonera de les ones, de les llivanyes de l´herba, els dialectes són com un frit mallorquí, com un arròs negre del Saler, com una greixonera de faves a la catalana, on se senten els saborinos i els sabors de cadascun dels productes que combinats formen els paladars del gust. M´entens, amic?
DE QUALSEVOL MANERA. M´agrada, Lector fidel, treure aquests escapolons de llenguatge espigolats de qualsevol manera de dins els meus quaderns de ruta. Avui estic penjat amb els tres Llucs Mesquida. Avantpassats meus del XVII i XVIII, que varen fer esglésies com la de Santa Maria del Camí i la de Sant Marçal. I un edifici tan bell com l´Ajuntament de Santa Maria. Grans mestres picapedrers que han deixat una obra monumental que ens diu molt del seu treball fet amb precisió, exactesa i inspiració. Voldria que els meus escrits fossin com una capelleta literària que pogués traspassar els embats i els oblits del temps, com aquestes obres de pedra viva. Tenc voluntat de "monumentum". Estic en contra de la literatura d´usar i tirar!
TEMPS DE CAQUIS. Hi havia escarabats d´un verd daurat i fosc aferrats a les boles carabassa com a llums de festa. Collies caquis, Amor, amb l´alegria del verd que entapissava el caminal i aquelles alenades fondes d´una il·lusió de color ambre com la carn d´aquells fruits tardorals que menjàvem amb una cullereta de plata.
Collies caquis, Amor, i els paons t´envoltaven perquè els donassis l´ambrosia caramelitzada d´aquells arbres amb les fulles d´un vermell fosc que combinava amb els teus vestits de seda salvatge que el senyor avi t´havia duit de l´Índia. Collies caquis, Amor, i jo et mirava com si fossis una figureta de Meissen que si queia de l´escala es trencaria en mil i un bocinets impossibles de confegir. I t´aguantava el paneret i t´adorava.
DECLARACIÓ FERVENT. M´has entès bé? M´has entès? Amor, ets més bell que tu mateix! Amor, ets més seductor que tu mateix! Per què et dic això? Has agafat el gerro de porcellana de Meissen, una de les joies del casal, i l´has carregat amb parsimònia i gust de roses místiques, d´aquelles que creixen a la vorera del safareig, entre els solcs dels mocs d´endiot i dels crisantems. Després, amb molta delicadesa, l´has col·locat damunt la taula rodona biedermeier de fusta de cirerer que hi ha a l´estudi del pare. T´has allunyat unes passes i has mirat l´efecte. La claror ataronjada del darrer sol nuvolós convertia el gabinet en un espai singular. Has vist el perfecte ordre de totes les coses que hi ha damunt la taula de despatx: voluminoses carpetes arranjades amb precisió, una filera de llibres, un dietari amb totes les indicacions temporals, una bolla de vidre millefiori de Murano damunt unes cartes, una carpeta de pell marró i aquell llum modernista d´una dama que fa un gest d´adéu devora una tulipa d´ambre. Amor, has aclucat un poc els ulls perquè una boirina et difuminàs els mobles, els objectes, la cambra fins que t´imaginassis dins els braços protectors del teu pare llunyà. Diré el teu nom fluixet, A-mor, perquè sàpigues que et cerc a la desesperada. He recorregut tots els nostres llocs secrets sense trobar-te. Dos sebel·lins que volaven cap a la nit m´han consolat amb el seu cant alegre i intermitent. On eres? On ets? Tot jo et perseguesc amb frenesia. Arribaran noves hores sense tu. Ho he de saber dir amb paraules primfilades. Ho he de saber resistir sense escarafalls. Tocaré amb el flabiol que em regalares la melodia dels encontres fins que no pugui pus. Cercaré el reflex de la teva fesomia en el mur de parra verge que s´ha entintolat d´or i sang. No! No vull esmentar mots hemoglobínics! No vull pensar en els batecs regalimant fora de les teves venes! No hi haurà cap onada que pugui desnuar-nos. No hi haurà cap tempesta que pugui separar-nos. Si un dia no et reconegués seria que hauria perdut el cap. Tocat d´amor avanç cap al teu contacte amb una fragilitat duríssima. Els teus gestos, les teves joies, les teves paraules, els teus noms, els teus vestits, els teus objectes: tot m´envolta com un cap de fibló, com un xuclador inacabable. On és la teva olor introbable? Sense temps, sense tu.
XUCLADOR. L´agulla de la brúixola es mou en totes direccions. On s´aturarà? No passis pena. Trobaràs els fondals quan aquesta claror de gasa s´acabi. Ella: desesperada es perd per la pantalla de la vida. Un forat negre la vol engolir: una separació?, un assassinat?, un denou? Malavejaràs fins que tenguis alè. Els cànyoms de l´amor no es poden rentar amb blancol. Una ampolla negra es transforma en una trunyella, la trunyella en formiga, la formiga en núvol. La fórmula verbal i l´enigma visual s´encontren. El terror i la bellesa es donen la mà. ¿Com no vols entendre que aquesta dona dins la cambra duu uns records que ballen i boten en totes direccions? És una figura humana de carn i os. La dona estemordida no sap de quin món és. Ja ho val! diu la veu del Cor. Ja ho val ! repeteixen les Amigues. Ja ho val! crida Tothom com si no sabessin que el resultat pot ser espaordidor. Incorreguda i dolguda, així es troba. Sense eima per moure un dit. Li posava peixos dins sa naturalesa. La malmenava. Li pegava. L´arrossegava. La feia malbé. No facis capades. Tateix no et mira ningú. Cabòries i daltabaixos t´enrevolten. No passis pena. La brúixola s´ha aturat en el punt de l´afecte. No has de passar gens de pena.
