LES FIGUERES SÓN LA METÀFORA. Començaré amb un poc de teoria i després aniré a la pràctica.
La ratapinyada percep els ultrasons. L´ull de la serp veu els infrarojos. L´abella els ultraviolats. L´ocell és sensible als camps magnètics. Ens costa imaginar l´univers d´un cuc, d´un escarabat o d´un corb marí. Qualsevulla que sigui la manera que té un animal per explorar el seu medi, la percepció que en treu ha de reflectir necessàriament la realitat o, més específicament, els aspectes de la realitat que estan lligats a la seva vivència i supervivència. Si no ho fa així el maten o es mor. Per escriure o dibuixar això que diem "realitat" cal tenir molt d´interès a caçar-la, viure-la, capturar-la, assaborir-la, saber-la.
Allò que sobreviurà, que travessarà els segles, no és la descripció o el dibuix d´un paisatge, la construcció d´una trama narrativa o d´un retrat, la música d´uns mots o la perspectiva d´una mirada, sinó la passió que l´escriptor, que el pintor haurà alimentat per totes aquestes coses, la necessitat que n´haurà tengut. La passió i la necessitat hauran creat una forma, una voluntat que pren cos.
El poeta Joan Manresa i el pintor Andreu Maimó han creat, al llibre L´ombra blava de les figueres (Can Vent, www.andreumaimo.com), unes formes amarades de bellesa que ens mostren i ens demostren el mester esforçat i just que amb procediments verbals i recursos plàstics han caçat al vol aqueixa difícil i caòtica "realitat" i ens han regalat un catàleg de poemes i dibuixos que són les fites d´un territori de sensacions, de sentiments, de visions i d´imatges que ens fan companyia de la bona.
Joan Manresa sap dir amb músiques acordades l´entotsolament d´una carn humanal en què la figuera esdevé la metàfora exacta: rere el temps de l´esplendor de l´arbre amb fulles, fruits, ocells i gent arribarà la caiguda de la saba, de l´energia de la vida i el tronc „bellíssim tronc amb els forats dels tèrmits, els grops de l´avior, els crulls dels anys que Maimó ens mostra amb primfilada finesa„, sí, aquest tronc historiat amb les rues del temps i de les estacions esdevindrà flamarada d´urgència i cendra amb poca calor que el vent escamparà dins l´oblit. Un tema clàssic dit amb paraules i sentirs d´ara mateix.
LLETRA DE LLETRADA. Els poemes de L´ombra blava de les figueres destil·len una lletra de lletrada en el seu doble sentit: el suc blanc lletós per un cantó i la multitud de lletres per l´altre. Suc que es fa lletra, lletra que es fa suc, una dialèctica amarada de llàgrimes i d´esperma que crea una atmosfera de fervorosa melancolia en la qual es conjuminen carícies, plaers i misèries amb un leitmotiv obsessiu i perenne: Ja no hi són, els dies / de l´ahir d´ahir mateix.
Hi ha una vida tardana que embolica els versos com les figues tardanes, blavoses, que esmolen la llengua perquè les paraules hi passin de mala manera. Hi ha un permanent treball de silenci. Joan esculpeix el silenci amb aquests mots que ha trobat exsecallant frases, escollint paraules, confegint fragments, sargint les païdes músiques de la tribu per inventar noves tonades que ens ajudin a viure.
El gaudi del figam apareix amb els clivells rosats i gotes de mel com a contínua temptació. El desig avança per aquest arbre que estaciona la bona fruita i fa temporades.
El desig es fa festa i celebració en aquesta vara fàl·lica de la ceba marina, companya de la soca de la figuera, que creix i creix fins que es menja la ceba. El poeta ens recorda les vares dels adolescents i canta, d´una forma tan sensual com sincera, el moment: és un carpe momentum tan fi com polifònic. En Joan Manresa adora la solitud, que travessa tot el llibre, aguditza les sensacions i et posa íntegrament disponible a l´amor. El plaer de la intimitat amb si mateix, el moment en què es coincideix amb si mateix, en què es troben les petjades pròpies, el gust de la llibertat, informa els darrers poemes del llibre. Amb el mateix cantet confegeix un carpe diem antic, quan el que ara és tronc solitari, ai las!, era una figuera esponerosa dins el camp, quan el que ara són branques mutilades com braços que no es tanquen, que fan por, era un arbre-casa passional on vibraven els cossos entre braços tendres i cançó. Un detall: els versos catalans estan magníficament traduïts a l´anglès per la poeta Anna Crowe.
TORNA´M HI TORNA-HI! La lletrada i les paraules i les fulles i els figons i la soca damnada pel pas dels anys es fan música viva, de vida, crits de vida que creixen al costat de cada figuera. I de bell nou el desig torna i amb ell el plaer fulgurant com el vermell d'una rosella que tremola entre els dits.
Voler i no voler, voler i doldre, vet aquí la batalla que forma el clarobscur d'aquestes paraules alades, d'aquests versos privats que Joan Manresa ha cal·ligrafiat en aquest quadern de dibuix de n'Andreu Maimó.
Sempre he dit que per a mi no hi ha diferència entre poesia, pintura i filosofia. No puc entendre una pintura digna d'aquest nom que no tengui cap relació amb la poesia. I no puc entendre una pintura o una poesia que no tengui relació amb el pensament.
Fins fa ben poc he sentit dir d'una bona descripció que estava ben pintada. Record una postal que he perdut i que m'envià un amic des de Roma que reproduïa la Theoria musicae de Franchino Gaffurio de 1492. Es veu un home davant un clavecí que associa sons i colors. Aquest instrument em sembla essencial d'allò que es pot esperar de la diferència entre paraula, color i música. Feia pensera!
Joan Manresa i Andreu Maimó han fet això a L'ombra blava de les figueres. En Joan ha creat música dels mots en uns poemes d'una tendror conjuminada amb una melancolia que et fan molta de bé, i Andreu Maimó ha inventat uns dibuixos en blanc i negre que descriuen tot un univers de figures de figueres que entren per la vista fins a les profunditats del pensament.
