A: El personatge primer apareix i fa una confessió accelerada. Per què em demanes això? De petit era un desastre: dislèctic, esquerrà i tenia problemes d’audició. Trobes, potser, que t’he de contar la meva vida en aquest restaurant de Madràs (de Chennai, com caldria dir ara) que sembla un jardí eivissenc amb cases emblanquinades, torres de campanar, porxos de canyes, safareigs com llacs i aquesta vegetació feréstega de palmeres, washingtònies, quènties, plataners i uns ficus gegantins que revinclen les arrels per aquestes clastres fetes amb macs de torrent de colors que comuniquen els diferents espais de les taules il·luminades amb llums indirectes que quasi ens converteixen en espectres amb música de sitar de fons? Com pots imaginar un món sense ànima i sense postes de sol? No aniràs enlloc si només cerques inscriure traces, aquests senyals que deixa alguna cosa per allà on ha passat. Una traça pot durar, però també pot ser fugaç com les que es dibuixen dins la neu. O també pot ser il·legible com les que fan els animals al bosc, que no saben llegir més que el qui senten la natura com una segona pell, i que per als altres són no només il·legibles, sinó completament invisibles.
Com em pots parlar de l’atractiu de les traces que han deixat els lírics grecs arcaics com Alceu, Arquíloc, Jenòfanes, Tirteu o Píndar amb el seu erotisme, prudència, capacitat de rebel·lió o bellesa sublim? No en saps res, de Mimnerm, del qual Sext Properci deia que en qüestions d’amor valia més un sol vers seu que tot Homer? No et tems que els clàssics tenen valor en la mesura que els vivim des de la modernitat? Quan m’has mirat amb cara de ràbia t’he amollat tot d’una aquesta filípica: Jo no tenc gens de por de no ser original, perquè un dels meus objectius quan escric, és de ser sincer moralment i artísticament. Si aconseguesc mínimament això, ja no he de tenir cap por de no ser original encara que digui coses que ja deien els sumeris, els egipcis, els grecs o els xinesos l’any mil abans de la nostra era. No, perquè jo encara no havia parlat.
Has quedat bocabadada com si escoltassis el deliri d’un orat que no té ni cap ni peus, les paraules d’un boig esmaperdut.
No era aquest l’efecte que volia produir. Quan ens havíem trobat a l’Hotel Leela Palace Chennai el que m’havia cridat més l’atenció de tu no era aquell camiser de seda estampat de flors que deixava endevinar un cos de nimfa, ni aquella mirada blava que semblava obrir de pinte en ample les portes a l’aventura, ni aquells cabells amollats color de blat madur que et tiraves cap endarrere amb un gest que no semblava gens estudiat, sinó el teu gra de veu que amb entonació de vellut donava a la llengua nous espais d’esgarrifança com si la frase més trivial es convertís en un vers inspirat.
I ara, mentre menjaves un gelat de maduixa amb una fruïció que m’entusiasmava, descobria allò que em seduïa de la teva veu: era com un palimpsest, un text hi és esborrat per tal d’escriure-n’hi un altre damunt, però sense que el primer deixi de conservar-hi les traces que en permeten la lectura. Quan deies una cosa hi havia l’eco d’una altra per davall com una música doble plena de secrets contrapunts que em fascinaven. No sabia si calia parlar-ne, d’aquesta percepció meva, o si podíem continuar discutint temes tan allunyats del viatge de cadascun que ens feien semblar dos espies que intenten maquillar els seus objectius més elementals.
B: The Leela Palace Chennai és l’hotel de na Nina i en Jordi. Na Nina ha arribat fins a aquest hotel perquè té una cita amb un partenaire amb qui ha contactat per la Xarxa. Els fets són molt elementals. Na Nina era infermera a l’Hospital Clínic de Barcelona. Feia dos anys que tenia una relació amb un metge casat. Ell, com en un fulletó dolent, o com a la vida quotidiana, li deia que no podia suportar la seva dona, amb la qual s’havia casat perquè era molt rica, però que només l’estimava a ella, i que si tenia un poc de paciència deixaria la seva dona i es casaria amb ella, que era el seu gran amor. Na Nina n’estava molt enamorada i aguantava aquella comèdia mes rere mes. I el creia.
Però sempre hi ha un detonador que fa esclatar la cosa. I aquí va ser quan varen coincidir en la festa d’aniversari d’un metge del departament de cardiologia els tres elements del triangle. Na Nina, el metge i la seva dona. I per aquelles coincidències atzaroses, na Nina i la dona es trobaren en un redol de la festa i es posaren a parlar com si no passàs res. Llavors la dona, que era un poc més majoreta que na Nina i que tenia una llengua verinosa, li va dir amb un somriure als llavis i una copa de xampany a la mà que ho sabia tot. Que ell li ho havia contat des del principi. I això els agradava molt als dos. Ella també tenia un amant jove que l’entretenia molt bé. I s’ho contaven tot fil per randa dins el llit. I allò els posava a mil! Li va subratllar que ella podia seguir essent l’amant del seu marit. Allò era excitant i extraordinari per al seu matrimoni. Però que no esperàs casar-se mai amb ell. La Nina es va esbucar en sec. Li va tirar una copa de xampany per damunt el maquillatge. El va anar a cercar a ell. Li va pegar dues bufetades amb tota l’ànima. I va partir de la festa i de l’Hospital Clínic.
I gràcies a la xarxa MésAmics va lligar amb un metge també, de Metges sense Fronteres, i mallorquí que treballava als suburbis de Nova Delhi i era molt simpàtic. Sabia les seves dades —quaranta-dos anys, alt, aficionat a la literatura i al cinema, molt tendre, amador de l’escriptura—, però cap dels dos va voler que una foto pogués crear una imatge fossilitzada en la seva relació. Primer la va consolar d’una pena que ella no explicà. Després li contà la seva vida de voluntari en un hospital del Tercer Món. Després l’entretingué. I així s’enamoraren. També com en un fulletó, també com a la vida quotidiana. I s’escrivien llargues missives d’amor. I decidiren conèixer-se en un permís d’ell. I fou Madràs (Chennai) el lloc de l’encontre.
C: Les entremaliadures del destí. Havia partit cap a Madràs per fugir d’una catàstrofe sentimental a Mallorca i em trobava assegut amb tu, Nina, en un restaurant que semblava d’Eivissa contant-te coses inventades perquè només volia entretenir-me una estona amb una catalana molt simpàtica que havia conegut per casualitat al hall de l’hotel i que m’havia convidat a sopar quasi sense témer-me’n.
En alguns moments notava com una estranya familiaritat en aquella al·lota que semblava treta d’una de les meves narracions. Mentida, em semblava més un personatge d’Antonio Tabucchi en el Nocturn a l’Índia. Li ho vaig dir quasi d’estranquis. I ella es va entusiasmar. Estava segura que esmentaries la meva passió per Tabucchi. El trob l’escriptor que m’ha fet descobrir més universos. I tens tota la raó. Tu i jo amb tota la nostra història podríem ser una creació seva, un remake d’alguna de les seves narracions. Vaig plorar tant quan va morir! Els ulls li espirejaven i jo em sentia com si em trobàs a l’avantsala d’un nou amor.
D: L’arribada nocturna a l’hotel. Era molt tard. Els nostres protagonistes havien begut massa copes de calvados i veien el món i les coses des d’uns miradors espirituosos. Quan entraren a l’hotel es dirigiren cap al taulell de la recepció. No hi havia quasi ningú al hall. I un home d’uns quaranta-dos anys, alt, aficionat a la literatura i al cinema, molt tendre, amador de l’escriptura, es va aixecar cop en sec d’una butaca de cuir color tabac i es dirigí cap a na Nina i li digué un poc enfadat: Som en Jordi i fa hores que t’esper. Què ha passat? On eres?
Dàior, mira el crepuscle com si el dia hi morís i l’alba com si tota cosa hi naixés. Que la teva visió sigui nova a cada instant! El savi és aquell que se sorprèn de tot.
...Ésser m’esdevé enormement voluptuós. Hauria volgut assaborir totes les formes de la vida: la dels peixos i la de les plantes, la de les pedres i la dels meteors. Entre totes les joies dels sentits m’agradaria acaronar-ho tot...
