El referèndum celebrat a la Gran Bretanya sobre la permanència del país dins la Unió Europea, amb el resultat de la victòria dels partidaris de sortir del club,palesa una bona diversitat de contradiccions. Però només han estat estudiades „és un dir„ des del costat institucional. Això és, des del costat dels que prediquen que tan sols hi ha una visió possible del món, que és la d´assumir, sense cap voluntat ni una de canvi estructural, la realitat que tenim per més injusta i insolidària que resulti. Com sempre, els partits que es proclamen d´esquerra, inclosos els de l´anomenada nova esquerra, s´han extraviat. Ja sabíem que no tenen un discurs alternatiu a la consolidació dels fermalls que ens lliguen als designis dels poders financers (que en això consisteix en essència l´Europa que patim).Ja ho sabíem, però no esperàvem tanta pobresa analítica sobre les causes i les conseqüències de la decisió democràtica dels britànics. I, com gairebé sempre, en tots els fòrums ha vençut, per supressió radical dels discrepants, la idea que fora d´aquesta Europa no hi ha cap possibilitat ni una de vida viable. Així, de pas, es tractaria de foragitar qualsevol temptació d´emulació. I tothom en fila a beure de la mateixa font.
Com que David Cameron, el primer ministre britànic, ha tingut la gosadia d´acomplir el compromís electoral que l´obligava a demanar l´opinió vinculat als seus conciutadans, ha estat, per aquest motiu, vituperat fins a l´extrem. Sort tindríem si, com ha fet Cameron, els polítics d´aquestes contrades s´avesessin a consultar els ciutadans sobre aspectes col·lectius clau i a dimitir acte seguit quan la voluntat majoritària s´expressés d´una manera divergent a la propugnada pel convocant. Sort tindríem! Però Cameron ha rebut qualificatius com el d´irresponsable i traïdor senzillament, insistim, perquè ha lliurat la capacitat de decidir al seu poble. I el poble britànic, al seu torn, també ha estat ofès llargament quan se li ha dit que havia estat manipulat, que s´havia deixat dur per sentiments primaris i que no tenia la capacitat per decidir sobre qüestions tan complexes... Naturalment, si el resultat hagués estat el contrari, els propagandistes de l´status haurien lloat fins a l´extenuació la intel·ligència i la maduresa d´un poble prou assenyat per triar el camí adient, lluny d´aventures retrògrades de final incert i etcètera.
Doncs bé. La Gran Bretanya ha dit no a Europa. Però una llista d´estats, amb tendència a fer-se més llarga, esperen torn per decidir si volen o no volen desvincular-se de la Unió Europea. Països tan significats com França ho tenen a l´horitzó de les eleccions presidencials del 2017. I a Finlàndia, Dinamarca, Holanda i Àustria els contraris a quedar dins la Unió estan en els governs respectius o aspiren a ser-hi en breu. Per tant, la crisi d´una determinada idea d´Europa s´estén i cal pensar que s´estendrà progressivament a mesura que els ciutadans vegin que l´estat veí i el de més enllà han decidit consultar els ciutadans. A mesura, val a dir-ho, que es constati que les premonicions que anuncien cataclismes de proporcions devastadores per tots aquells que decideixin partir no són més que contes de terror programats. Tanmateix, els intercanvis comercials i culturals tan intensos i fluïts com es vulgui i les relacions amistoses i de col·laboració entre els estats no depenen en absolut de la pertinença al club europeu. Ben al contrari, tot és perfectament possible lluny de les directrius inapel·lables de Brussel·les, amb un marge, per cert, molt més ampli per a la creativitat.
Els discursos oficials sostenen que la desafecció envers Europa té una base xenòfoba i que sorgeix de concepcions d´ultradreta. Afegeixen encara que la sortida de la Gran Bretanya provocarà son empobriment i el la totalitat dels estats membres. Una gran mentida plural gens innocent. Més aviat, com demostren els resultats del referèndum britànic, el no a Europa és un no de les classes populars que, sens dubte, voldrien una altra economia diferent de la merament especulativa produïda des del Londres financer. És el rebuig dels treballadors empobrits per les salvatges reconversions industrials de la dècada dels vuitanta del segle passat. I és també una contestació al món global(i a les martingales derivades),que és una de les estratègies més preuades dels poderosos per augmentar sense límits el seu poder i dominar el món, com fan. L´altra estratègia és la unió monetària que permet al poder financer tenir un únic interlocutor, el Banc Central Europeu, al qual fer arribar les ordres amb la major operativitat.
Els estats finalment són una realitat, i els britànics ens han dit que volen ser ells mateixos els que marquin les polítiques de tot ordre que han d´aplicar sobre els conciutadans. Potser que això es pugui identificar nominalment com una recuperació de la sobirania, que ho és. Però també es diria que equival a una recuperació de la democràcia. Ja s´entén que és democràtic triar els propis governants, que hauran d´ajustar les polítiques als programes que els hagin permès accedir al poder. I que no ho és gens, de democràtic, dependre dels dictats dels buròcrates de Brussel·les, que ningú no ha triat, i dels jerarques del Banc Central Europeu, que tampoc. Ambdues instàncies ben lluny „com si no!„ de les necessitats de cada recó i de cada persona. Si recordem, per exemple, la manera en què Europa resolgué „és una manera de parlar„ la gran crisi de l´any 2008 (fent pagar als ciutadans les resultes de l´orgia bancària i disposant la concentració dels bancs per aconseguir que siguin més i més grans i, per tant, més i més descontrolats i intocables) conclourem que separar-se d´aquesta colla sembla una decisió més aviat encertada
PS: Els mallorquins tenim dos bons motius d´orgull (no són nous, els motius, però persisteixen). Els parlaré, en primer lloc, de la coral Studium Aureum, que, juntament amb el conjunt musical La Caravaggia, ambdues formacions especialitzades en música barroca, ens delitaren el passat dia 30 al Castell de Bellver amb un concert d´una extraordinària volada. Sota la direcció rigorosa i exacta de Carles Ponseti, Monteverdi arribà a unes quotes sublims, difícils, molt difícils, d´igualar. I si considerem que aquest concert era en benefici de l´Associació d´Amics del Tilloli (l´ànima de la qual és l´esperit inquiet i sempre solidari de Maria Morell), que té cura de l´educació d´un bon grapat de nines de l´Índia, tindrem el segon motiu d´orgull i la raó que explica que la festa fos del tot completa. L´educació, doncs, entesa com l´arma més poderosa per guanyar la llibertat. Felicitats a tots plegats!
