Pujaves lleugera, Cecília Arinyó, per la Costa de la Pols de Palma com si no coneguessis ningú. Anaves amb un vestit blau elèctric entallat que no t´afavoria gens. Duies unes sabates de taló altíssim que et donaven aires de funambulista. No miraves res, enlloc, ningú. Amb el cap alt i aquells ulls cel fosc lluents. D´eixelebrada. Et seguia com si volgués conèixer un secret inexistent. Les teves paraules al telèfon les havia caçades al vol: Som estranyament feliç de trobar-me amb vós. Vaig haver de repetir-ho un parell de vegades per copsar-ho: No era gelosia, ni sorpresa, ni por; volia saber-ho. Els preparatius foren eterns. Anares a la teva cambra i et canviares de roba. Deixares les tennis i els blue jeans per vestir-te de dona gran. Fins i tot et posares les pintures que no feies servir mai: aquella ombra lilosa als ulls, el coloret als pòmuls, el rouge fosc als llavis. Anaves de cacera o de conquesta. O de negocis. Finalment t´entimares una gorra de vellut que t´havia duit de Venècia. Vaig recordar unes frases que havia escrit feia uns dies: Quan tu, Cecília, ets a prop de mi apareix un sentiment estrany. És com si tingués, en alguna part entre les costelles, un fil fermat d´una forma sòlida i inestroncable amb un altre fil anàleg situat a la mateixa zona del teu cos estimadíssim. Arribares a la plaça de l´Olivar. Com si anassis apressada per una urgència. Entrares a l´edifici del mercat municipal. M´agradava veure´t com una aparició entre les placeres, les verdures, les madones, les fruites, els venedors, la gentada i els neons resplendents. T´ho miraves tot amb curiositat i despertaves la curiositat dels vianants. Et dirigires cap al peix: una gran sala plena de taulells en què s´exhibien tota casta de gèneres i espècies marines. Coneixia aquell tremolor silenciós de la teva gorga quan estaves a punt d´aconseguir els teus objectius. Semblava que en observar els gerrets i les escórpores, els caps rojos i els molls, les salpes i els pops, el jonquillo i les gambes, els seitons i les llagostes, les orades i els anfossos, les cranques i les sardines, etc., uns tremolors com a radiacions sortissin de la teva gargamella, unes tenasses fondes creaven remolins entre les cordes vocals, t´estremies. Era com si cantassis una ària tristíssima sense mots ni música. T´aturares, Cecília, davant un lloc tot ple de peix de prémer i de tall. Demanares si tenien donzelles. Mormolares molt fluixet: Estic com un peix dins el rostoll. L´home va obrir molt els ulls i et fità de dalt a baix. Després s´acotà rera el tauler i et donà un paquet voluminós. Se sentí com un aletejar de gavines. Sense pagar, ni donar les gràcies, ni dir adéu, partires a l´escapada. Et vaig perdre entre el trui. Tots els humans han viscut dins una dona i han sortit d´aquesta dona pel seu sexe. Vaig pensar això mentre et cercava per la plaça del Tren, per les Avingudes, pel carrer de sant Miquel, per la Rambla, per via Alemanya, per tot. Quan ja em pensava que no et trobaria et vaig veure seguda en un banc de la plaça del Tub. A l´altre banc feien gatzara uns estudiants. No em podia acostar molt perquè no em descobrissis. Vaig saber que ploraves rera les ulleres de sol. El paquet obert damunt la faldilla era com si fos ple de cotó molt vermell. T´aixecares amb molta determinació, anares cap a una paperera i tirares aquella taca roja. Partires de quatres. Vaig veure que baixaves les escales de l´aparcament. Quan m´acostava vaig sentir que xisclaves com si t´haguessin clavat un estilet al fons de les aurícules. Vaig córrer com un orat per no-res. A l´escala no hi havia cap signe del teu crit. Després de cercar com un boig dins l´aparcament el teu vell escarabat negre no era per enlloc.