PETITA HISTÒRIA D'UN ESPECTACLE PER A DOS AMICS CANTANTS. Tot va començar amb una complicitat amistosa. La cantant Maria del Mar Bonet i aquest cronista es coneixen des de l'adolescència a Mallorca, i han viscut des dels anys seixanta fins ara tots els amors i les lluites per la llengua i la cultura catalanes des del món de la cançó i el món de l'escriptura. I, sobretot, cal repetir-ho, des del territori de l'amistat. I tant l'una com l'altre eren, són, també i tan bé com deia l'estimat Blai Bonet, amics i col·legues d'Ovidi Montllor i Guillem d'Efak: amb ells oferiren concerts, anaren a manifestacions, recitaren poemes, feren vegues i festes, i tots plegats ajudaren a despertar amb la Nova Cançó i la Generació Literària dels Setanta, des de l'època forta de la dictadura, la consciència nacional catalana i, des de la seva obra i la seva vida, lluitaren en tots els fronts per la seva llengua i la cultura catalanes: el seu amor per dir, viure, estimar, pensar, contar i cantar en català.
ENYOR. Enyoràvem n'Ovidi i en Guillem i contàvem anècdotes que dúiem gravades de la seva vida. Na Maria del Mar em mostrava les fotos de quan cantaren plegats a l'Olympia de París i em contava el guster que passaren de recórrer en llibertat la ciutat del Sena plegats en una república democràtica on podien dir i cantar allò que volien sense censures de cap casta. A mi em venien imatges de quan ens coneguérem amb en Guillem dins La Cova del Drac de Barcelona, en aquell mític Tuset Street dels setanta, on vaig intimar amb aquella colla de cantants, actors, músics i escriptors que érem el nucli viu d'una lluita cultural que conjugava la creació i la trinxera antifranquista i catalanista. En Guillem amb la seva vida de novel·la i el seu caràcter d'una empatia gegantina cap a la gent de la ceba m'escoltava embadalit quan li contava com va ser la primera vegada que el vaig veure de l'altre costat del carrer quan entrava a la sala de festes del Terreno, La Cubana, de Max Wolinski: ell era un cantant que tenia una coa de sueques que se'l volien tirar i jo era un xitxarel·lo que mirava els llums neònics i guaitava de defora estant per poder escoltar aquell cantant del qual tots els meus amics de Manacor m'havien parlat.
Enyoràvem n'Ovidi i en Guillem i els recordàvem en les nostres converses. Un dia na Maria del Mar cantava "Ran... ran" i un altre dia jo entonava la "Balada d'en Jordi Roca". I també llegíem poemes de Madona i arbre o entonàvem cançons de l'obra Un regne dins el mar.
I TOTS ELS RECORDS ELS POSÀREM EN ESCENA. La complicitat amistosa va fer que fa quinze anys decidíssim fer un recital de poemes i cançons d'aquests dos amics, Ovidi i Guillem, que partiren de vacances enguany, 2020, fa vint-i-cinc anys i que han quedat molt oblidats més enllà d'homenatges puntuals o els in memoriams de circumstàncies. Quan Maria del Mar i Biel començaren a llegir i dir les obres montllorianes i d'efaquianes redescobriren caramulls de riqueses musicals i verbals que no tan sols no havien envellit gens, sinó que eren d'una actualitat espaterrant. Ells sedassaren les lletres i les músiques de les cançons i els sons dels poemes fins que d'una forma quasi natural, clara i intensa arribaren a una
tria que representava la conjunció de dues mirades i dues escoltes, atentes i apassionades alhora, sobre Ovidi i Guillem.
Na Maria del Mar havia escollit el Guillem d'Efak més personal i desconegut amb cançons com "Ran€ Ran", "Tant com te cerc", "Cavallet de serp" i "Blues en sol" que retraten a les clares la polifonia riquíssima i la poesia fonda del cantautor i poeta manacorí; i en Biel s'havia enamorat de la força musical de la poètica d'efaquiana i deia clàssics seus com "Vou-verivou per no dormir", "Mites", "Madona, això no es fa", "Sa Cançó de Son Coletes" o cantava la "Balada d'en Jordi Roca". (Una petita digressió. En Guillem Cremat sempre em deia quan cantava aquesta "Balada" que ho feia millor que ell. I jo no m'ho vaig creure mai. I rèiem i rèiem com dos nins petits.) Amb Ovidi na Maria del Mar se sentí tocada per cançons en què alçava el crit contra la guerra, exaltava l'amor i recordava la infantesa, per això cantava "Tot esperant Ulisses", "Montserrat", "Dos anònims", "Cançó per a dues guitarres i un amor" i "Homenatge a Teresa"; i en Biel s'entusiasmà amb els seus retrats crus, lúcids i generosos com "La cançó del cansat", "Autocrítica i crítica" i "Les meves vacances" i el seu gust per dir poetes estimats com Vicent Andrés Estellés i Blai Bonet. El recital es filà com una feina gustosa, la vida dels dos artistes contada per ells mateixos i les textures musicals del swing, del blues, del jazz i d'allò que s'anomenava cançó de protesta i d'amor s'introduïren en les veus de Maria del Mar i Biel, que redeien i recantaven dos amics, Ovidi i Guillem, amb les seves paraules i músiques exactes i amb una interpretació subjectivíssima com a forma declarada de fer-los seus per entregar-los vius i bategants al públic. Aquest és tot el secret de la feta.
