Han passat pràcticament trenta anys des de la mort del cantaor Camarón (José Monje Cruz, 1950-1992) i la seva figura en el panteó del flamenc no ha deixat, imparable, de créixer, pujar i consolidar-se. ¿Què tenia aquest artista de veu asprosa i crua que l'ha convertit una de les legendes més indiscutibles del flamenc? Un bon senyal del prestigi que ha assolit en els darrers anys aquest artista és la nombrosa filmografia que ja hi ha sobre ell. Ara Netflix (i altres plataformes) han posat a disposició dels seus subscriptors les que possiblement seran les dues pel·lícules definitives sobre ell.
Camarón, de La Isla al mito dirigida per José M. Escudier és un documental de sis hores que Netflix, per raons comercials, he de suposar, cataloga com a "sèrie" o "mini sèrie". No és, emperò, una recreació en clau de ficció com podria fer suposar aquesta categoria i com va ser, efectivament, el biopic molt poc encertat de Jaime Chávarri, Camarón (2005). Es tracta d'un documental articulat al voltant de més de seixanta entrevistes amb gent que va conèixer el cantaor en persona. Hi ha imatges del torejador Curro Romero, els germans Amador (de grup Pata Negra) i Lolita, entre altres. A més a més, s'hi veuen moltes d'imatges d'arxiu i la càmera capta el que possiblement podria formar un petit museu camaronià (que està, aparentment en vies de fundar-se, però que no acaba d'alçar el vol): fotos de la família, la seva agenda personal, anotacions disperses de pròpia mà amb mala lletra i pitjor ortografia i coses així.
D'una altra banda, Camarón: Flamenco y revolución (2018) dirigida per Alexis Morante és un film que no arriba a dues hores curtes, digerible en una sola sessió, per tant, i molt més concentrat i enfocat que el d'Escudier. El film resumeix sucintament el alts i baixos de la vida de Camarón. Camarón va nèixer a San Fernando (Cadis), població també coneguda com a La Isla. Pobre i gitano, va estudiar poc i malament. Va aprendre els cantes flamencs a la farga de son pare i ben prest va començar a actuar a diverses ventas de Cadis. Que l'al·lotell era un prodigi, ho va saber tothom des del principi. Amb vint anys i busques el trobam a Madrid, a on va actuar durant una dotzena d'anys al famós tablao Torres Bermejas.
La coneixença de Paco de Lucía i son pare, un productor discogràfic amb visió, li va canviar la vida (a pesar que van acabar malament per qüestions de drets d'autor). Madrid, la pre-Movida i la droga, tot es mostra al documental de Morante. En canvi, el tema de l'heroïna i el seu efecte en la comunitat gitana no s'esmenta al film d'Escudier. El segon eix fonamental de Camarón és quan va començat a eixamplar el llenguatge tradicional del flamenc amb influències del rock, jazz i música caribenya. Aquest nuevo flamenco (basat en part en una instrumentació elèctrica, baix, guitarra i piano, però amb també amb l'adició de sons forasters com el sitar i els bongos) li va crear molts de detractors, però al mateix temps la polèmica entre puristes i renovadors li va donar una caixa de ressonància inesperada. I per què no dir-ho: les cançons del nou flamenc eren aferradisses i ballables al mateix temps que erudites amb referències surrealistes i poemes de García Lorca. (Qui no recorda "Soy gitano"? Endavant lectors: cantau-la perquè segur que tots la recordau.)
Camarón va morir a quaranta-un anys, quan començava a ser una lluminària dels escenaris internacionals. Havia actuat a París i NY. Al Festival de jazz de Montreaux, Quincy Jones el va apadrinar. Mick Jagger, aparentment, demanava per ell. I Miquel Barceló li va fer la caràtula del seu darrer enregistrament. Quan va morir d'un càncer (ni de sida ni de sobredosi, com a vegades s'ha dit), unes cent mil persones van assistir al funeral, processons, sepelis i enterrament a Cadis. D'alguna manera tothom es va sentir tocat per aquell home tímid i bo, vulnerable i fràgil a pesar de la fama, i amb una veu espectacularment selvàtica que a vegades feia pensar que eren les seves nafres -l'esglai de la pobresa i la marginació racial- i no ell el que en realitat cantava.
